dijous, 2 d’octubre de 2014

5km Mitja marató de Sant Cugat

Això de les curses es contagia. Primer vaig ser jo, després s'hi va afegir el meu germà Nano, després l'Elisenda, i ara ja som gairebé tots els germans que correm i participem a curses. Em fa il·lusió compartir aquesta afició amb ells. Aquest cap de setmana ha estat un èxit. Cinc dels set germans hem participat en diverses curses, arreu del món. L'Eli feia la mitja marató de Ealing, a Londres. El Nano, l'Àgata i el Lluís feien la Volta pels volcans d'Olot, per preparar-se per la cursa dels Comtes i els Abats que farem tots junts el dia 18. I jo, molt més moderada, feia els 5km de la mitja marató de Sant Cugat.



A Sant Cugat havia plogut i anunciaven pluja al matí. Feia una temperatura perfecta per córrer, i des de ben aviat es veien corredors escalfant, recollint els dorsals, esmorzant als bars que hi ha al voltant de l'Ajuntament, al costat de casa. És una de les coses que més m'agraden de les curses, l'ambient previ. Ja fa més de quatre anys que en faig i segueixo notant el cuquet de nervis a la panxa, quan s'apropa el moment de la sortida. Suposo que si no l'he superat, no em passarà mai.

Darrerament corro a poc a poc, no sé perquè, i quan em canso, em paro, sense cap problema, així que no pretenia fer cap marca. A les 9 sortíem els de la cursa curta, que érem poc més de 200.


Sense voler fer cap marca, com que començàvem baixant vaig pensar que podia esforçar-me una mica, i vaig intentar anar a bon ritme, sense saber si realment corria o no. Als dos quilòmetres ja no podia més, i vaig veure que realment estava anant molt ràpid, així que m'ho vaig començar a prendre amb més calma. Quan em semblava que no podia parava uns segons, respirava, i continuava. La veritat és que de seguida vam enfilar la carretera de Cerdanyola, camí del monestir. Des d'allà ja no podia haver molt, però jo m'havia cansat molt al començament i no podia més.

Una noia, que em va veure parada poc abans del monestir, em va animar, i vaig continuar, accelerant una mica. Passar per la porta de casa era temptador, sort que ja estava arribant. A la cantonada ja giràvem i de seguida començava el tram final per la Rambla del Celler, que fa una mica de baixada. Vaig mirar el temps. Anava per sota dels 30'. Em va fer tanta il·lusió que vaig accelerar el que vaig poder, i així vaig passar la meta als 28.43'.


Satisfeta, vaig pensar encara hi ha esperança, que el meu cos pot córrer bé, només és qüestió de que el meu cervell no sigui mandrós i l'animi.

Al llarg del matí vam anar tenint notícia dels altres corredors. Un matí ple d'èxits. Els olotins van quedar molt bé. L'Àgata, 1:35, que per ser la seva primera cursa de muntanya, de 13 km, i amb un bon desnivell, està molt bé. El Nano i el Lluis van fer només 1.02. Em sembla que a la cursa de Ripoll no tinc res a fer al seu costat. L'Eli també estava molt satisfeta. perquè havia millorat molt la seva marca anterior. Va fer els 21km en 2.02.



Ara, a preparar la propera. la cursa dels comtes i abats de Ripoll, on ens hem apuntat tota la família. No sé si correrem molt, el que és segur és que ens ho passarem molt bé, que és el més important.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada