dimarts, 15 de juliol de 2014

I Cursa de l'orgull gai

Ens tornàvem a trobar a la Rambla de Terrassa preparades per córrer una altra cursa. Aquest cop es tractava d'una cursa curta, que barrejava l'esport amb la reivindicació i la solidaritat. No es pot demanar res més. Reivindicàvem el dret a estimar lliurement a qui es vulgui, sigui home o dona. Corríem una distància agradable, 5 km en una tarda del mes de juliol. La causa solidària estava anunciada a la inscripció, encara que no sabíem quina era. 

Ambient a la Plaça dels Catalans des de mitja tarda. Un gran escenari amb música d'una altra època, estands informatius diversos. Gent de tota mena, jove, gran, parelles de tots tipus, nens. I moltes ganes de passar una bona estona. Vam trobar gent coneguda, la Sílvia i la Carme, que també van córrer la setmana passada. La Raquel, que és qui ens havia embolicat a córrer, aquesta vegada. 




La cursa, dues voltes al circuit, pujant i baixant la Rambla. Com que ja l'havíem fet la setmana anterior, la coneixíem. Una mica rotllo, pujar i baixar dues vegades, però passaria ràpid. No érem molts, poc més de 200. Amb la Núria pensàvem que potser aquest cop sí. Potser aconseguíem arribar les últimes. 

A les 8 en punt, amb gran animació, van donar el tret de sortida. Corredors professionals, amateurs i simpatitzants vam començar a córrer. Vam sortir a un ritme fort, si més no a mi m'ho va semblar, tenint en compte que teníem per davant almenys un quilòmetre de "falso llano" o directament pujada. Quan el mòbil parlant va anunciar el primer quilòmetre en poc més de 5 minuts i mig, vaig frenar. 



Arribàvem a dalt, amb una xafogor considerable. A mitja pujada els primers ja baixaven per l'altra banda de la Rambla, corrent com si fessin un esprint, per al nostre ritme, però segur que ells anaven la mar de còmodes. Un altre quilòmetre i mig de baixada, saludant a la gent que coneixíem que pujava per l'altra banda. A baix de tot, un grup de tambors animaven la gent. Cap a dalt de nou, passant l'arc, i fins a dalt de tot.

Costava, aquesta segona pujada. Anàvem animant la gent que quedava ressagada, els que caminaven directament. La Núria els anava dient que ens desanimaven, si caminaven. El públic, senyores grans, matrimonis joves, nens, ens animaven. La Rambla estava plena de gent i feia més entretinguda la pujada. 

Els primers havien arribat ja, de fet, havien entrat darrera nostre, quan vam passar per primer cop l'arc, gairebé ens havien doblat. No ens feia res, nosaltres no correm per fer temps, sinó per divertir-nos. Això sí, la Carme, una de les noies que coneixíem, va quedar la tercera de les dones, i vam estar orgulloses per ella. 

A la baixada vam veure la gent que quedava darrere nostre. No gaires, però semblava que aquesta vegada tampoc aconseguiríem arribar les darreres, encara que volguéssim. Els tambors ens van animar el darrer tram, els metres de pujada finals. I vam entrar agafades de la mà, com si fóssim les guanyadores. 26 minuts, i encara que ens feia il·lusió pensar que havíem corregut molt, per fer els 5 km en tan poc temps, el cert és que el recorregut amb prou feines arribava als 4.5km. Suficient. 



Recuperades i hidratades vam esperar-nos al lliurament de premis, per veure la Carme. I vam poder gaudir del pilar dels castellers de Terrassa, que van desplegar la bandera de l'arc de Sant Martí, símbol de la cursa. 




Fins a la propera, que ja serà al setembre. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada