He baixat amb la Núria, la meva companya d'aventures i suport d'intendència. Ella corria la Miopmilla, una cursa organitzada pel Col·legi d'Òptics i optometristes, per recaptar diners per la miopia. Jo, com que no sóc miop, no hi podia participar, m'havia de quedar amb la meva cursa de 10km.
Durant la nit he anat sentint la pluja, però la previsió meteorològica deia que a partir de les 9 escamparia, i després faria més o menys bo. A les 9 hem arribat a Barcelona i allò no tenia cap aspecte d'escampar. De fet, semblava que s'animava més. Jo, optimista nata, seguia pensant que milloraria.
Hem caminat fins als Salesians de Rocafort, punt de trobada de la cursa, on ja hem arribat força molles. Molt ambient -gairebé 5.000 corredors i molts voluntaris. Hem intentat escalfar, però com que la pluja s'intensificava, ho hem deixat córrer. A 2/4 de 10 en punt donaven el tret de sortida. M'he posat música, protegida pel meu tallavents que jo creia impermeable, i he començat a córrer amb calma.
No portàvem ni un quilòmetre que ja tenia els peus xops, i ja tant era. Cap al quilòmetre 3 he descobert que el meu tallavents no era tan impermeable com pensava, començava a tenir la samarreta força mullada. Corrent no molesta, l'aigua, ni als peus ni al cos. Així i tot, en algun moment he pensat què ens portava, a tota aquella colla de persones, un diumenge al matí, a passar-nos entre mitja hora i una hora sota la pluja, voluntàriament. Els vicis, que no atenen a raons.
El recorregut era variat, anàvem pujant i baixant pels carrers, el tram més llarg ha estat el de la Gran Via, fins al Passeig de Gràcia. Els taxistes, que fan vaga i l'havien tallada, han obert pas perquè passés la cursa, i de fet han estat pràcticament els únics que ens han animat.
Entre la pluja i la música --i mirar de no posar tota l'estona els peus dins els bassals-- no m'he fixat gaire en els meus companys de cursa. Només en un home, entre 70 i 80 anys, amb cames de corredor, que s'anava animant en veu alta tota l'estona, i les dues estones que he coincidit amb ell m'ha servit a mi.
No sabia com correria, pensava que si em cansava sempre podia fer la meva tècnica de camicórrer, però no ho necessitava gens. Ritme tranquil, una mica per sobre dels 6' el quilòmetre --he passat l'arc dels 5km als 31'-, però sense problemes. Un got de cartró amb aigua (que tenint en compte el dia potser era mig de pluja) als 5km (felicitats a Aigues de Barcelona), i fent ziga-zagues per arribar al Paral·lel, on només quedaven 3 quilòmetres.
Entre el 7 i el 8 el turmell ja em començava a molestar bastant, i a més era el Paral·lel, al que tinc mania, així que he caminat una mica. Molt poc, perquè caminar sota la pluja et fa sentir una mica ximple. Enfilant la Gran Via al quilòmetre 8, això ja estava. Molt sorpresa de mi mateixa, el meu cos, les meves cames, que em portaven tan bé.
La Núria, que m'esperava a la meta, m'ha portat a un bar acollidor i calent, i allà m'ha deixat, mentre ella se n'anava, amb altres companys, a fer la seva milla. El senyor del bar, encantador, després de portar-me un cafè amb llet boníssim, m'ha instal·lat un calefactor petit, i allà m'he quedat, donant voltes davant l'aire calent, intentant que els pantalons perdessin una mica d'aigua. No se m'havia acudit portar roba de recanvi, només una samarreta.
Els corredors de la Miopmilla han tornat ben aviat, tots riallers i hem pogut marxar cap a casa, metro i tren. Després hem sabut que la Núria havia quedat primera de la seva categoria, i havia guanyat una medalla. Llàstima no haver-ho sabut, ens hauríem quedat al repartiment de premis. Segons ella, devia ser l'única de la seva categoria, però el que quedarà als annals no serà això, sinó que ha quedat primera :-).
Fins a la propera!
