dilluns, 27 d’octubre de 2014

VI Cursa DIR Mossos d'Esquadra a Sant Cugat




Una setmana després ens hem tornat a trobar amb el Nano per fer una cursa, aquest cop acompanyats per la Núria i el Javi. Als del Vallès no ens ha calgut anar gaire lluny, la cursa era a Sant Cugat, una cursa que ja comença a ser tradicional, una més de les que anem sumant a la tirallonga que fem conjuntament. El fet que la majoria de curses que fem ens agradin i vulguem repetir-les és que any rere any va augmentant el seu nombre i si abans era una al mes, ara hi ha uns quants mesos que en són dues. 
 
La cursa del DIR té dues variants, una de 10 km i una de 5, per a la gent assenyada com la Núria, que saben que córrer mitja hora és saludable i fins i tot agradable, mentre que una hora comença a ser perjudicial per el cos. Però que hi farem, ens agrada. El Nano, el Javi i jo fèiem la cursa de 10 i la Núria la de 5.

2.500 corredors ens vam trobar al voltant de l’Ajuntament. Aquest diumenge era un dia ideal per córrer, no només per la temperatura, sinó perquè tothom estava descansat, després d’haver dormit una hora més gràcies al canvi d’hora. Per una raó que no m’explico, jo sortia d’un calaix més endavant que la resta, com si hagués puntuat en alguna cursa en la que el Nano no havia participat. Ja m’anava bé, estava segura que m’atraparien ràpidament.

Van donar el tret de sortida a les 9 en punt. Vaig començar intentant anar amb tranquil·litat, sabent que seguir el ritme de la resta de corredors em juga males passades. El recorregut era molt semblant al del quart de mitja i al de la Sant Silvestre. Baixar fins a on comença Collserola, seguir els camps durant gairebé un quilòmetre i tornar a endinsar-nos a Sant Cugat, en lleugera o no tan lleugera pujada.

Anava fent, passant el Monestir, mirant la gent dels meus carrers, buscant gent coneguda, i sorpresa de no veure al Nano. Arribant al pont del tren els dels 5km ja es desviaven per tornar i nosaltres enfilàvem cap a Mirasol. A la cruïlla amb el carrer dels meus pares m’esperava el meu pare, preparat per contribuir al reportatge gràfic de la cursa. El Nano havia passat ja feina una estona. Com qui no vol la cosa vaig aturar-me a parlar amb ell, aprofitant per descansar una mica, encara que sabia que 500 metres més enllà hi havia l’avituallament, on ens donaven aigua. 



Com que el punt d’avituallament està al mig d’una pujada, vaig agafar l’ampolla i vaig caminar uns metres, mentre bevia i em refrescava. Sabia que de seguida venia una bona pujada. Amunt, a poc a poc, i passat el quilòmetre 6 vaig caminar uns quants metres més. Això de caminar o no és una qüestió mental, realment, si més no en aquest cas. No era tan cansament físic com mandra de córrer.

De seguida vaig seguir, i va arribar el quilòmetre 7, davant de l’Arxiu Nacional. A partir d’aquí el recorregut era exactament el mateix de la Sant Silvestre, que correrem d’aquí a dos mesos. Una bona baixada fins al carrer Villà, que porta al Golf pujant una mica. Després, a quilòmetre i mig de la meta, una suau pendent que permet acabar la cursa gaudint d’una mica de velocitat, fent gambades llargues, empesa pels crits d’ànim del públic, que en aquest darrer tram és més nombrós.

En enfilar el tram de la Rambla del Celler m’esperava la Núria, que havia arribat feia mitja hora. Va córrer els darrers metres amb mi, i així vam entrar juntes, animades pel Nano, que també havia arribat. El Javi va entrar pocs segons després de mi.

Els quatre contents del nostre temps, el Nano amb 48’, una mitja de poc més de 4 minuts el quilòmetre. La Núria molt contenta amb els 30’, la seva millor marca fins ara. El Javi, que feia temps que no corria per una lesió al genoll, satisfet. I jo també, perquè sorprenentment, tot i els trams caminant i el moment de conversa amb el meu pare, havia tornat a fer els 10 km en una hora. Segons el Nano, és que quan jo em paro paren el cronòmetre, i per això sempre faig el mateix temps. Serà qüestió de parar-me més, a veure si és veritat. 
La propera, si no en sorgeix cap abans, el 14 de desembre, la cursa de la Marató, a la UAB. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada