dimarts, 21 d’octubre de 2014

III Trail terra de comtes i els abats, Ripoll



Per fi havia arribat el dia que esperàvem fa mesos. La cursa que havia provocat que mitja família comencés a córrer, primer una mica en broma, al final amb entrenaments més seriosos. Fins i tot alguns d’ells es van apuntar a alguna cursa, per veure de què anava, això de competir. 

Va ser a l’abril o maig que vaig proposar al Nano que podíem fer el Trail del comtes i els abats, 13 quilòmetres (en la versió curta) per les muntanyes que envolten Ripoll, amb més de 500 metres de desnivell. Em semblava que com a cursa de muntanya estava dins les meves possibilitats. L’Elisenda, en saber-ho, es va animar, des de Londres, i va proposar-ho com a activitat familiar, una cursa per a tota la família. Tenint en compte que fins aquell moment només corríem nosaltres tres vaig pensar que era una proposat agosarada i sense futur. Sembla que no conegui els meus germans. De seguida es van animar tots, l’Elisenda va comprar els bitllets d’avió, vam crear un grup de Whatsapp que es deia Trencacames i va començar la llarga preparació, que ha estat el millor de tot. Una tirallonga de missatges dignes de figurar a qualsevol manual de corredor novell. 

A la trobada familiar del mes de juny vam fer la primera sortida junts, per veure si ens en sortíem. Alguns era el primer cop que corrien des de l’escola, feia més de 20 anys. Altres havien corregut de tant en tant. Vam córrer una hora. Per a mi va ser significatiu; tenint en compte que jo porto quatre anys corrent, i encara em costa córrer una hora seguida, veure que els meus germans no corredors podien posar-s’hi i com si res córrer una hora em va fer sospitar que perdria el meu estatus de corredora (si més no als meus ulls). 



Dissabte ens vam trobar tots a Ripoll, de bon matí. Els missatges de les darreres hores demostraven que no era l’única que es posava neguitosa abans d’una cursa; una mena d’excitació general, que es convertia generalment en acudits i frases poca soltes que ens feien petar de riure. Entre el fred i els nervis, patíem tots una mena de riure histèric.



A les 8 havien sortit els corredors de la cursa de 65 km. A les 9 van sortir els de 26 i a 2/4 sortíem nosaltres, els set germans i el meu pare. Sis corríem i dos caminaven, el meu pare i el meu germà Jaume. Ells ens feien de suport i eren els encarregats de les fotos.

Tret de sortida. La temperatura ja s’havia recuperat. Vam sortir uns 150 corredors, i el Nano i el Lluís de seguida es van avançar. Jo vaig començar a córrer amb l’Àgata i l’Elisenda, i el Pere anava al darrera. Els primers tres quilòmetres, sortint del poble i enfilant-se muntanya amunt, van ser durs, com a escalfament. De seguida la gent va començar a caminar, la tècnica de camicórrer que fem amb la Núria.

Vaig perdre l’Àgata i l’Elisenda i vaig decidir gaudir del paisatge, magnífic. Natura exuberant, prats d’herba verda, senders amb totes les sentors del bosc. Després dels tres primers quilòmetres van venir quatre de meravellosos. Carenejant per corriols, envoltada d’arbres, sota un cel blau. Em sentia lleugera. M’havia anat separant de la resta i corria sola, però el camí estava molt ben indicat i no hi havia gaire possibilitat de pèrdua. 


Al quilòmetre 7 es trobava l’avituallament, abans de la pujada duríssima. Un avituallament molt complet, fruita, fruits secs, llaminadures diverses, aigua. Feia gràcia veure que la gent més jove menjava llaminadures, i després el meu germà Lluís ens explicava que ell s’havia omplert les butxaques de coses dolces, fins que havia vist la pujada que l’esperava. Allà vaig trobar altra gent, i a partir d’allà ja no vaig anar sola. Va començar la pujada. Muntanya amunt, en línia recta. De tant en tant travessàvem algun camí, alguna pista, temptadora, però no hi havia manera, el recorregut seguia muntanya amunt. Hi va haver algun moment que vaig pensar que hauria d’anar a quatre grapes, per poder pujar.

Per fi vam arribar a dalt, esbufegant. Em va sorprendre, en mirar el rellotge, veure que només havíem estat un quart d’hora pujant. Portava una hora i un quart des de la sortida, i amb prou feines havia fet 8 quilòmetres. Em vaig animar pensant que a partir de llavors venia baixada, una petita pujada, i més baixada. Vaig començar molt animada, saltironejant com una cabreta, darrera els altres corredors. De sobte, vaig notar una molèstia coneguda al lateral del genoll, que ja m’havia jugat males passades en alguna altra baixada. Vaig intentar no fer-li cas i continuar corrent a poc a poc, però al final vaig haver de desistir. No podia córrer en baixada. Vaig seguir com vaig poder, mig corrent, mig caminant, intentant no distanciar-me de la noia que tenia al davant.

Per sort de tant en tant hi havia un tram planer, on podia córrer, i després la pujada, que mai havia agraït tant. No corria gaire –en aquest cas eren les meves cames les que m’ho impedien-- però no em feia mal res. El darrer tram, una llarga baixada, bucòlica, entre prats d’herba frondosa, el vaig fer com vaig poder, darrera tres o quatre corredors més.

Finalment vaig arribar a la meta. Per sort, els darrers metres feien una lleugera pujada, i vaig poder entrar corrent dignament, animada pels crits i aplaudiments entusiastes de la Núria, el meu pare i els meus germans, que havien arribat feia molta estona. 2 hores 15 minuts, tot un rècord de lentitud. Devia ser per això que arribava la mar de descansada, fresca com una rosa. 







Poc després va arribar el Pere, portant un pal com qui porta un fusell, que l’havia acompanyat al llarg de la cursa. Encara que sabíem que ens esperava un bon dinar, no ens vam poder estar d’atipar-nos de pa amb botifarra i coca amb xocolata. 



Després de fer la foto final d’arribada, va venir la sorpresa final; l’Elisenda havia fet unes samarretes al·lusives a la cursa, amb les millors frases del grup de Whatsapp. Ben elegants, vam anar cap al restaurant, on cadascú va comentar les mil i una aventures que li havien passat. Em sembla que ho repetirem, l’experiència va ser molt positiva. 










Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada