diumenge, 22 de gener de 2012

1a cursa: Cursa del barri de Sant Antoni


Apuntava el dia a l'estació de Sant Cugat. Ensonyada, em preguntava què em portava a Barcelona, tota sola, a córrer una cursa.

El pati interior dels Salesians de Rocafort: punt de trobada dels corredors. M'encanta mirar a la gent, els que comencen a escalfar concentrats en la cursa, els que sembla que estan allà per petar la xerrada. He sortit a córrer una mica, per escalfar, envoltada de corredors i corredores de totes les edats i condicions. Temperatura perfecta, ideal per córrer, un aire net, sense humitat, i una llum blanca, de dia acabat d'estrenar.

A les 9.30 en punt han donat el tret de sortida als 3.500 corredors. Jo, seguint el meu costum, he intentat posar-me al davant, just darrera dels calaixos on se situen els que ja han fet la cursa altres vegades i tenen un temps més bo. Així, he sortit davant de la massa, perquè em poguessin anar avançant sense por de quedar-me l'última directament.

Bones sensacions. Havia escalfat bé i he començat a córrer intentant agafar un ritme tranquil.


Com sempre em passa a les curses, el primer quilòmetre l'he fet en menys de 6 minuts, i he intentat baixar el ritme. Amb tot, el segon i tercer quilòmetres he anat rebaixant temps, sorprenentment. A partir d'aquí m'he mantingut, fent sempre menys dels 6 minuts per quilòmetre. He arribat als 5 quilòmetres contenta, fent un sprint i tot, en 29.16 minuts.

He agafat l'aigua, i m'he pres el quilòmetre següent amb calma, pensant que després venia la pujada del Paral·lel, entre el km. 6 i el 7. A poc a poc he començat a pujar; jo crec que estava tan obsessionada amb la pujada, que per això se m'ha fet més pesada. No s'acabava mai! I el pitjor ha estat que després, fins a la Gran Via, també feia una lleugera pujada. Amb tot, he arribat al km. 8 encara per sota dels 6 minuts per quilòmetre, sorpresa de seguir mantenint el temps, no m'havia passat mai abans.

Dos quilòmetres. Només dos quilòmetres, no era res, però se m'han fet una mica pesats. Els darrers 500 metres he accelerat el ritme, passant un arc rere l'altre --n'hi havia més de 5 arcs fins arribar al definitiu, que es veia al fons, lluny. He travessat l'arc i he mirat el rellotge: 59.10, no m'ho podia creure!

Mentre corria anava mirant la gent, les situacions curioses, els personatges que et dius que sortiran a les fotos, als reportatges. Cap al quilòmetre 5 un pare que corria --bastant més ràpid que jo-- empenyent el carret on portava dos nens, que anaven cantant, com si li marquessin el ritme. Pujant el Paral·lel, un noi que corria descalç, com si res. L'he seguit una estona --poca-- i em meravellava veure com trepitjava el terra, com si fos una superfície suau.

Mentre tornava cap a casa, al tren, pensava que ja tenia la resposta al que em preguntava a l'inici del viatge. Totes les curses tenen alguna petita --o gran-- satisfacció, et deixen un regal. La d'avui ha estat la satisfacció d'haver rebaixat el temps de la darrera cursa en 4 minuts, i la sensació plaent de córrer sense que res em fes mal.

A per la propera, el 12 de febrer, a l'Hospitalet.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada