dimecres, 18 de gener de 2012

A vegades la màgia no funciona

Hi ha dies que no.

Dies que et costa aixecar-te. Encara no són les 6 i trobes mil i una excuses: has dormit poc, o malament, o sembla que fa fred.... Amb tot, aconsegueixes aixecar-te, recordant-te que després valdrà la pena, que si surts a córrer, hi haurà alguna cosa màgica que farà que després estiguis molt millor.

Fa molt fred. El terra, cobert en alguns trams per una fina capa de gel, fa crec-crec sota els peus. Al cel, la lluna minvant et contempla amb un somriure, acompanyada d'un estol d'estels brillants.

Comences a córrer. Avances cap a la foscor, per la carretera, sota els estels i la lluna. Cap i cos totalment deslligats, com si no tinguessin res a veure. Vint, trenta, quaranta minuts. Corres bé, tot i no sentir-te les cames quan te les toques, com si estiguessin adormides, com si fossin de suro.

De tornada, trobes a faltar alguna cosa. Has corregut bé, fins i tot més ràpid que altres vegades. Però falta alguna cosa. Aquella sensació plaent que et deixa el córrer, sensació de benestar, de felicitat. Les endorfines, que per una vegada, t'han fallat. I queda una sensació una mica trista, com si t'haguessin estafat, perquè ja se sap, a vegades, la màgia no funciona.

Amb tot, racionalment estàs contenta: perquè has sortit a córrer, com t'havies proposat; perquè has corregut bé i et sents bé amb el teu cos. I penses que la màgia de les endorfines, al cap i a la fi, és un regal afegit, que si no hi és sempre, el valoraràs més quan el tinguis.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada