divendres, 17 de setembre de 2010

Lesions

Ja fa un temps --abans de l'estiu-- que vaig fer-me mal al múscul o lligament o el que sigui que baixa per la cama. Una estrebada, vaig dir-me, i no vaig fer gaire cas. Em feia una mica de mal els dies que feia molt exercici,  o quan en feia de molt seguit. Però anava resistint. Tenia la teoria que si no li feia cas se'm curaria. 
Dimarts vaig sortir a córrer. Seguint el pla de retorn a la rutina, vaig sortir a les 6, quan encara era fosc, i vaig enfilar el camí cap a Mirasol. Ja vaig notar que em feia bastant mal, però vaig pensar que quan s'escalfés se'm passaria. No recordava el plaer de córrer a les fosques, envoltada de silenci. Tranquil·litat absoluta. Llàstima que el mal em feia anar ranquejant, no podia evitar-ho.  Sort que no em veia ningú, perquè devia fer una fila una mica ridícula. 
Amb tot, es va escalfar i vaig anar fent. Feia mal, però era un mal que tenia un punt de plaer. Dec ser una mica masoquista, suposo. Vaig fer els 8 quilòmetres del recorregut en 55 minuts, tot un rècord de lentitud, sobretot si es té en compte que no vaig parar ni un moment. Estava segura que si parava seria incapaç de tornar a començar.
Així com altres vegades se m'havia anat passant, aquest cop no ha estat així, i aquí estic, castigada sense córrer, obligada a deixar reposar una mica el múscul, lligament o el que sigui. Confio que amb una setmana de fer bondat se'm passi; si més no, encara que no es curi del tot, que em permeti reprendre les sortides matutines, escalfant bé i estirant encara millor després.
Mentre, em distrec llegint un llibre que us recomano, del qual parlaré un altre dia. És de Haruki Murakami, De què parlo quan parlo de córrer. Molt adient, veritat?

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada