divendres, 3 de setembre de 2010

Paisatge asturià

El silenci del camp asturià m'ha despertat cada dia ben aviat, quan el sol encara no havia sortit. Uns dies núvol, altres --la majoria-- un cel net, una llum transparent que feia mal als ulls.

 Em preparava per sortir a córrer esmorzant davant del mar, triant cada dia un camí diferent, allà on em duien les cames. Camins entre prats verds, amb flors blanques i liles; carreteres petites, que acabaven al penyasegat. Algun poblet, grups de cases; flors a tot arreu, hortènsies, roses, geranis. Grups d'eucaliptus, que s'alçaven drets cap al cel, ballant el ball que els marcava la brisa del matí. De tant en tant, una església petitona, una joia de l'arquitectura prerromànica, amagada entre els arbres o enmig d'un grup de cases. Un dia, una platja, amagada als penyasegats, on es podien trobar restes de petjades de dinosaure. 

I sempre que trobava algú, la mateixa amabilitat extrema, que és el que destacaria de les nostres vacances asturianes. Sabíem que el paisatge era preciós, que es menjava molt bé; ningú no ens havia parlat de l'amabilitat de la gent, sempre i a tot arreu, sense excepcions.
 

1 comentari: