41 Cursa Moritz Sant Antoni

No sé perquè, però tinc una estimació especial per la cursa del barri de Sant Antoni, la primera de l'any. L'he corregut dues o tres vegades, sola o acompanyada, i gairebé sempre m'ha anat molt bé. Ara ja feia 4 o 5 anys que no la feia, i m'ha fet il·lusió recuperar-la, aprofitant que corro cada dia millor, perquè m'he aprimat i el turmell està gairebé recuperat. 

He baixat amb la Núria, la meva companya d'aventures i suport d'intendència. Ella corria la Miopmilla, una cursa organitzada pel Col·legi d'Òptics i optometristes, per recaptar diners per la miopia. Jo, com que no sóc miop, no hi podia participar, m'havia de quedar amb la meva cursa de 10km.

Durant la nit he anat sentint la pluja, però la previsió meteorològica deia que a partir de les 9 escamparia, i després faria més o menys bo. A les 9 hem arribat a Barcelona i allò no tenia cap aspecte d'escampar. De fet, semblava que s'animava més. Jo, optimista nata, seguia pensant que milloraria.

Hem caminat fins als Salesians de Rocafort, punt de trobada de la cursa, on ja hem arribat força molles. Molt ambient -gairebé 5.000 corredors i molts voluntaris. Hem intentat escalfar, però com que la pluja s'intensificava, ho hem deixat córrer. A 2/4 de 10 en punt donaven el tret de sortida. M'he posat música, protegida pel meu tallavents que jo creia impermeable, i he començat a córrer amb calma. 

No portàvem ni un quilòmetre que ja tenia els peus xops, i ja tant era. Cap al quilòmetre 3 he descobert que el meu tallavents no era tan impermeable com pensava, començava a tenir la samarreta força mullada. Corrent no molesta, l'aigua, ni als peus ni al cos. Així i tot, en algun moment he pensat què ens portava, a tota aquella colla de persones, un diumenge al matí, a passar-nos entre mitja hora i una hora sota la pluja, voluntàriament. Els vicis, que no atenen a raons.

El recorregut era variat, anàvem pujant i baixant pels carrers, el tram més llarg ha estat el de la Gran Via, fins al Passeig de Gràcia. Els taxistes, que fan vaga i l'havien tallada, han obert pas perquè passés la cursa, i de fet han estat pràcticament els únics que ens han animat. 

Entre la pluja i la música --i mirar de no posar tota l'estona els peus dins els bassals-- no m'he fixat gaire en els meus companys de cursa. Només en un home, entre 70 i 80 anys, amb cames de corredor, que s'anava animant en veu alta tota l'estona, i les dues estones que he coincidit amb ell m'ha servit a mi.

No sabia com correria, pensava que si em cansava sempre podia fer la meva tècnica de camicórrer, però no ho necessitava gens. Ritme tranquil, una mica per sobre dels 6' el quilòmetre --he passat l'arc dels 5km als 31'-, però sense problemes. Un got de cartró amb aigua (que tenint en compte el dia potser era mig de pluja) als 5km (felicitats a Aigues de Barcelona), i fent ziga-zagues per arribar al Paral·lel, on només quedaven 3 quilòmetres. 

Entre el 7 i el 8 el turmell ja em començava a molestar bastant, i a més era el Paral·lel, al que tinc mania, així que he caminat una mica. Molt poc, perquè caminar sota la pluja et fa sentir una mica ximple. Enfilant la Gran Via al quilòmetre 8, això ja estava. Molt sorpresa de mi mateixa, el meu cos, les meves cames, que em portaven tan bé. 

Girant cap a Floridablanca, on s'acabava la cursa, indicava 400 m. fins a la meta. 400 metres amb arcs diversos, de tots els patrocinadors. Ni aquí, que normalment se'm fa llarg, he patit. He anat fent, i he passat la meta, xopa de dalt a baix, en 1:03:48. Molt, molt satisfeta, pel temps, per la sensació, i perquè en cap moment m'he sentit cansada. 

La Núria, que m'esperava a la meta, m'ha portat a un bar acollidor i calent, i allà m'ha deixat, mentre ella se n'anava, amb altres companys, a fer la seva milla. El senyor del bar, encantador, després de portar-me un cafè amb llet boníssim, m'ha instal·lat un calefactor petit, i allà m'he quedat, donant voltes davant l'aire calent, intentant que els pantalons perdessin una mica d'aigua. No se m'havia acudit portar roba de recanvi, només una samarreta. 

Els corredors de la Miopmilla han tornat ben aviat, tots riallers i hem pogut marxar cap a casa, metro i tren. Després hem sabut que la Núria havia quedat primera de la seva categoria, i havia guanyat una medalla. Llàstima no haver-ho sabut, ens hauríem quedat al repartiment de premis. Segons ella, devia ser l'única de la seva categoria, però el que quedarà als annals no serà això, sinó que ha quedat primera :-).

Fins a la propera!

Cursa del barri de Sant Antoni

Aquesta nit m'he despertat un parell de cops sentint ploure. Recordo el primer cop que vaig anar a una cursa plovent, quin neguit. No sabia què posar-me, si anar-hi o no... Ara ja no em plantejo aquestes coses; penso que la pluja és un al·licient afegit, li dóna un altre aire a la cursa, la fa més emocionant. 

Fèiem la primera cursa de l'any, la del barri de Sant Antoni de Barcelona, una cursa de gran tradició, em sembla que era la 36a edició. Aquest cop havien arribat als 4.000 participants, i els carrers del barri estaven plens de corredors des de ben aviat.

Els meus acompanyants, aquest cop, han estat el meu germà Nano i el seu amic Javi. 

Quan hem arribat a Barcelona no plovia, semblava que ja havia parat. Tot ha estat començar a escalfar, i ha començat a caure un xàfec, que ens ha deixat ben molls d'entrada. No semblava que ningú tingués cap problema, no hi havia pràcticament ningú que portés cangur, que més aviat fa nosa, si no fa molt fred.

A les 9.30 en punt han donat el tret de sortida. Els carrers amples de Barcelona permeten fer sortides prou ràpides, corrent des del començament. 100 metres i ja havia perdut al Nano i al Javi, que semblava que tenien ales als peus. Jo volia córrer tranquil·la, com la darrera cursa, que em va anar molt bé. 

Plovia i plovia. Tenia una certa gràcia, encara que ficar els peus als bassals és una mica molest. M'ha fet gràcia veure un noi que corria descalç, encara que anava amb cangur. Fa tres anys també en vaig trobar un, potser era el mateix. Aquest cop també m'ha avançat un que anava amb una mena de sandalies romanes, lligades al turmell i amb una cinta entre els dits. He pensat que allò devia ser incomodíssim, pitjor que anar descalç i tot. Hi ha gent per a tots els gustos. Potser volia recuperar la manera de córrer dels primers maratonians, qui sap!

Hem anat donant voltes com ratolins pels carrers del barri, Floridablanca, Sepúlveda, Tamarit... Gran Via fins al Passeig de Gràcia, i passar l'arc dels 5 quilòmetres a 29:11. M'ha fet tanta il·lusió que m'he permès el luxe de parar-me a beure aigua, uns segons. 

El control dels 5 km estava al carrer de sota de l'arc d'arribada, i mentre passava per allà, tan contenta amb el meu temps, sentia com animaven a la gent que arribava a la meta, aquella gent que fa la cursa en la meitat del temps. Tenen un cos diferent, que hi farem!

I han anat passat els quilòmetres. Al final, tant donar voltes pels mateixos carrers, amb la gent que retallava a totes les cantonades, pujant per les voreres en lloc de córrer com déu mana per la calçada, es feia una mica pesat. Jo, que normalment odio els trams rectes i llargs, gairebé desitjava fer-ne algun.

Al quilòmetre 7, abans d'enfilar el Paral·lel, m'he tornat a parar un moment, veien que encara anava per sota els 6 minuts el quilòmetre. Res, segons, que m'han permès respirar, mirar al voltant i encarar els darrers tres quilòmetres amb més ganes. Aquest cop he notat, per fi, que la Gran Via feia una lleugera baixada. Havia deixat de ploure feia una estona, i córrer era molt agradable.

He enfilat el carrer Floridablanca, amb l'arc d'arribada a la llunyania, amb una mica més de 57 minuts. Aquests darrers metres sempre són duríssims, per a mi, els arcs se succeeixen un rere l'altre i sembla que no arribis mai. Però ho he aconseguit, he passat per sota l'hora! 59.45. Contenta i satisfeta, he saludat al Nano, que m'esperava a l'arribada, fresc com una rosa, i ens hem trobat tots tres per comentar la jugada. 

Els tres contents, hem millorat els temps d'altres curses de 10km. El Nano, un magnífic temps de 48.55 i el Javi, 57.36. He de confessar, però, que fa tres anys jo vaig fer un millor temps, i també estava sorpresa d'anar sempre per sota els 6 minuts el quilòmetre. Però això tant se val, el que compta, per a mi, és que torno a córrer bé, i sobretot, que tinc un grup d'amics i germans amb qui compartir-ho!

Cursa del barri de Sant Antoni

M'agrada la rutina, les coses ordenades i regulars (encara que no ho sembli). Per això m'agrada repetir les curses que ja he fet, que conec. Em fa il·lusió que formin part de l'entramat de la meva vida.

Avui, dins les festes del barri de Sant Antoni, es corria la cursa de Sant Antoni, la seva 35a edició, que es diu aviat. Jo era el segon cop que la corria, i aquesta vegada el Nano ha vingut amb mi, com ja comença a ser habitual.

Ahir a la nit un refredat imprevist em va provocar febre i molt malestar, el que toca. No sabia si podria córrer, però com que aquest matí no tenia febre, he pensat que l'exercici i suar una mica anirien bé per matar els virus diversos. Així que dopada amb Frenadol i sense fer cas al núvol de cotó que tenia dins el cap i que feia que tot resonés ens hem dirigit a la cursa.

Temperatura perfecta. La pluja d'ahir havia deixat un dia net, una mica humit, però agradable. Recordo que l'any passat em sentia una mica sola, enmig de la multitud de corredors que semblava que es coneixien tots. Aquest cop anava amb el Nano, i sentia que formàvem  part de la multitud.

Hem començat corrent molt a poc a poc, perquè hi havia molta gent i el carrer era estret. Amb tot, el primer quilòmetre ja he vist que allò seria dur. Quan he vist que portava 6 minuts i que no podia amb la meva ànima, que semblava que tingués una cosa dins el cap que es movia, m'he preocupat, pensant en que em quedaven uns 50 minuts. He pensat que quan m'escalfés se'm passaria i correria millor.

Hem anat avançant. El Nano també deia que li costava, potser és que hi havia més humitat de la que pensava. Potser ho deia per consolar-me i animar-me. El carrer Sepúlveda fins a la plaça Espanya, entre el quilòmetre 1 i 2, m'ha semblat l'Everest, no s'acabava mai. I llavors ha vingut la Gran Via, que ha acabat amb les meves forces. Intentava mirar els edificis, el cel i els núvols, la gent que corria, per distreure'm, però no hi havia manera. Només podia pensar en els quilòmetres que faltaven, i em semblava etern.

Quan hem girat a la Ronda Universitat, més enllà del quilòmetre 3, ja havia pres una decisió. Intentaria arribar fins al 5 (em semblava impossible) i pararia allà. Feia una lleugera pendent i m'ha ajudat. Enfilant el carrer Tamarit he vist els arcs dels 5km al fons. He apretat les dents i he intentat accelerar una mica; ja que ho deixava allà, almenys fer-ho dignament. He passat l'arc amb 29:23 minuts, encara m'ha soprès córrer per sota dels 6 minuts el quilòmetre tota l'estona, i allà m'he quedat.

El Nano, que per un moment crec que ha estat temptat d'abandonar amb mi, ha seguit endavant. Jo he anat tranquil·lament fins a l'arribada, que estava allà mateix. He entrat --no passant per sota l'arc, evidentment, sinó per davant-- amb els que arribaven primers. M'ha fet gràcia, de tota manera, perquè la gent que estava després de l'arc no podia saber que no l'acabava de passar, i pel color de la meva cara --el seu to vermell semàfor habitual-- bé podia haver fet la cursa a velocitats supersòniques.

He recollit les coses, m'he canviat, i he anat a l'arribada a esperar l'entrada del Nano, que ha arribat en 57.13, tot un rècord. Ha dit que havia estat dur, però hem pogut comprovar que sense mi corre molt més ràpid, així que a la propera o jo m'espavilo, o haurà de córrer sol, a veure de què és capaç.

Pensava que em sabria greu haver abandonat, però la veritat és que no ha estat així. Hi havia una causa que ho justificava, i estic segura que la propera la faré bé. I el millor de tot, he acabat amb els virus! m'ha desaparegut el núvol de cotó i la resta de simptomes del refredat. Així que ja ho sabeu, si veieu que us comença un refredat, a córrer!