diumenge, 20 de gener de 2013

Cursa del barri de Sant Antoni

M'agrada la rutina, les coses ordenades i regulars (encara que no ho sembli). Per això m'agrada repetir les curses que ja he fet, que conec. Em fa il·lusió que formin part de l'entramat de la meva vida.

Avui, dins les festes del barri de Sant Antoni, es corria la cursa de Sant Antoni, la seva 35a edició, que es diu aviat. Jo era el segon cop que la corria, i aquesta vegada el Nano ha vingut amb mi, com ja comença a ser habitual.

Ahir a la nit un refredat imprevist em va provocar febre i molt malestar, el que toca. No sabia si podria córrer, però com que aquest matí no tenia febre, he pensat que l'exercici i suar una mica anirien bé per matar els virus diversos. Així que dopada amb Frenadol i sense fer cas al núvol de cotó que tenia dins el cap i que feia que tot resonés ens hem dirigit a la cursa.

Temperatura perfecta. La pluja d'ahir havia deixat un dia net, una mica humit, però agradable. Recordo que l'any passat em sentia una mica sola, enmig de la multitud de corredors que semblava que es coneixien tots. Aquest cop anava amb el Nano, i sentia que formàvem  part de la multitud.

Hem començat corrent molt a poc a poc, perquè hi havia molta gent i el carrer era estret. Amb tot, el primer quilòmetre ja he vist que allò seria dur. Quan he vist que portava 6 minuts i que no podia amb la meva ànima, que semblava que tingués una cosa dins el cap que es movia, m'he preocupat, pensant en que em quedaven uns 50 minuts. He pensat que quan m'escalfés se'm passaria i correria millor.

Hem anat avançant. El Nano també deia que li costava, potser és que hi havia més humitat de la que pensava. Potser ho deia per consolar-me i animar-me. El carrer Sepúlveda fins a la plaça Espanya, entre el quilòmetre 1 i 2, m'ha semblat l'Everest, no s'acabava mai. I llavors ha vingut la Gran Via, que ha acabat amb les meves forces. Intentava mirar els edificis, el cel i els núvols, la gent que corria, per distreure'm, però no hi havia manera. Només podia pensar en els quilòmetres que faltaven, i em semblava etern.



Quan hem girat a la Ronda Universitat, més enllà del quilòmetre 3, ja havia pres una decisió. Intentaria arribar fins al 5 (em semblava impossible) i pararia allà. Feia una lleugera pendent i m'ha ajudat. Enfilant el carrer Tamarit he vist els arcs dels 5km al fons. He apretat les dents i he intentat accelerar una mica; ja que ho deixava allà, almenys fer-ho dignament. He passat l'arc amb 29:23 minuts, encara m'ha soprès córrer per sota dels 6 minuts el quilòmetre tota l'estona, i allà m'he quedat.

El Nano, que per un moment crec que ha estat temptat d'abandonar amb mi, ha seguit endavant. Jo he anat tranquil·lament fins a l'arribada, que estava allà mateix. He entrat --no passant per sota l'arc, evidentment, sinó per davant-- amb els que arribaven primers. M'ha fet gràcia, de tota manera, perquè la gent que estava després de l'arc no podia saber que no l'acabava de passar, i pel color de la meva cara --el seu to vermell semàfor habitual-- bé podia haver fet la cursa a velocitats supersòniques.

He recollit les coses, m'he canviat, i he anat a l'arribada a esperar l'entrada del Nano, que ha arribat en 57.13, tot un rècord. Ha dit que havia estat dur, però hem pogut comprovar que sense mi corre molt més ràpid, així que a la propera o jo m'espavilo, o haurà de córrer sol, a veure de què és capaç.

Pensava que em sabria greu haver abandonat, però la veritat és que no ha estat així. Hi havia una causa que ho justificava, i estic segura que la propera la faré bé. I el millor de tot, he acabat amb els virus! m'ha desaparegut el núvol de cotó i la resta de simptomes del refredat. Així que ja ho sabeu, si veieu que us comença un refredat, a córrer!

1 comentari:

  1. Felicitats Marga i Nano!
    Sempre hi haurà curses que no es puguin acabar o que els resultats no siguin els esperats. Però això no ha de ser un obstacle per a seguir gaudint de les curses.
    Un petó molt fort!!

    ResponElimina