L'avantcursa va ser llarga, perquè a les 18h ja estàvem a la Rambla Egara seguint la cercavila, ballant al ritme de la música dels tambors sense poder-ho evitar. Jo pensava que l'estona llarga a peu dret ens jugaria una mala passada, després.
A les 19h, cansades de seguir la cercavila i acalorades, vam anar a buscar els dorsals i a beure alguna cosa. Sembla que els 1.800 participants de la cursa havien tingut la mateixa idea que nosaltres, i els voltants de la plaça Ricard Camí estaven acolorits amb els centenars de samarretes dels corredors, que omplien tots els bars i terrassetes. De seguida vam trobar la Carme i la Sílvia, dues amigues que també corrien.
Coca-cola fresqueta i ja estàvem preparades per escalfar una mica --mínim-- i esperar que comencés la cursa. Per sort, corria una mica de brisa, semblava que no feia tanta calor. Els més de 10 minuts que vam estar esperant tots apilotats ens va fer canviar d'idea. Feia calor, molta, i xafagor. Patiríem. Jo segur, que odio córrer amb calor.
Amb gairebé 10 minuts de retard van donar el tret de sortida. Per sort, la cursa començava en baixada, rambla avall, per l'ombra. Un començament agradable, en el que era gairebé impossible córrer, per l'aglomeració de gent. Davant del portal de Sant Roc vam tombar i va començar la pujada, que no deixaríem gairebé fins al quilòmetre 3.5. Rambla amunt, fins a la via del tren i Av. 22 de juliol, que fa una pujada considerable, a més sota el sol, encara que fos el sol de gairebé les 9 de la nit.
De seguida vaig perdre la Núria, que abans de sortir, amb la calor i l'espera a la cua, ja ho veia bastant negre. Des del començament em va agafar flat, i anava fent tot tipus de contorsions perquè se'm passés. Vaig seguir pujant, pensant que estaria bé que marquessin els quilòmetres. Un cop a l'estació de Renfe vam començar a baixar per carrers més estrets. Baixant, baixant, a l'ombra, recuperant una mica l'alè i les forces perdudes amb la pujada, preparant-me per la pujada següent.
El tram de la Mútua el vaig fer molt a poc a poc, i em vaig parar uns segons al començament de la pujada de la carretera de Castellar, que coneixia bé perquè porta a casa de la Núria. Un cop preparada vaig començar a pujar. Molta gent caminava, perquè és una pujada llarga i constant. A dalt de tot, on estan els bombers, ens van ruixar amb la mànega, i mai he agraït tant anar mullada. Jo crec que als 100m l'aigua ja s'havia assecat.
Av. Jaume I amunt, una avinguda llarga, un pendent constant i inacabable. Per sort, de seguida va arribar l'avituallament, al quilòmetre 5. Aigua, remullada. Em vaig parar de nou, a recuperar-me, pensant que ja només quedaven 3 quilòmetres, bona part de baixada. L'Av. Jaume I i després Abat Marcet es van fer eternes, fins arribar a la baixada.
Baixada que gairebé no refrescava. Quan vaig veure el termòmetre que marcava 28 graus, a les 9 passades, ho vaig entendre. Amb tot, quan vaig veure la via del tren, que marcava el començament de la Rambla i el final de la cursa, vaig fer un esforç, encara que només fos per acabar quant abans millor. Un esprint, i el quilòmetre més ràpid de la meva vida, en poc més de 5 minuts. Vaig entrar a la línia de meta (per un cop a la vida només hi havia dos arcs, no cinquanta, com és habitual), i de seguida vaig sentir veus amigues que saludaven, que sempre fa il·lusió.
Com que no donaven aigua a l'arribada vaig quedar-me a esperar que arribés la Núria, a veure com li havia anat. Va arribar de seguida, bastant cansada. La calor l'havia afectat molt i li havia costat molt tota la cursa. Com a mi, de fet. Això de córrer a l'estiu ja està vist que no ens prova.
Vam anar a buscar les samarretes obsequi --l'aigua la donaven allà i hi havia una cua llarguíssima, va ser molt pesat esperar-nos allà. Amb dues ampolles d'aigua i una Coca-Cola les coses es veien una mica diferent, però igualment, la calorada no ens la treia ningú. De tota manera, a mi em va agradar córrer per Terrassa. Posats a fer circuit urbà, el prefereixo a córrer per Barcelona.
00:51:36. No és un temps gaire bo, però tenint en compte el que em va costar, el dono per bo. I no oblido que corro per passar-m'ho bé (encara que a vegades sembli mentida), no per batre cap marca.
Ara, a preparar-nos per la propera, que serà, si no ens ho repensem, la setmana vinent!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada