Corro contra el Càncer, a Sabadell

Parc Catalunya, a Sabadell. 1.500 corredors, amb ganes de passar-s'ho bé, contribuint al mateix temps a una causa solidària. El fred que tocava per l'època de l'any, o sigui, bastant. Sabia greu pels voluntaris i els acompanyats, els corredors no, que estàvem allà per voluntat pròpia i a més córrer amb fred és saníssim.

Una cursa de mesura humana, cinc quilòmetres pel parc, una mena de cross camp a travès. El Parc Catalunya està en una petita elevació de terreny, i el camí transcorre entre gespa i arbres, amb pujades i baixades, i un terreny, en algun punt, una mica irregular.

La sortida semblava una festa; de fet, tanta festa, que ni tant sols ens hem adonat de que començava, fins que hem vist que tothom al nostre voltant corria, i ens hi hem afegit. Allò semblava un "sálvese quien pueda", tots saltant entre herbes i esquivant els primers arbres. A poc a poc ens hem anat situant i agafant el ritme.

La Karibel m'havia advertit que estava refredada i que no podria córrer gaire ràpid. He de donar les gràcies a qui sigui que li ha encomanat el refredat, perquè refredada i tot, el seu ritme era bastant superior al meu. He anat aguantant dignament, encara que de tant en tant li havia de demanar que afluixés el ritme.

Un circuit molt agradable, un parell de rampes de pujada una mica més forta, baixades, i trams planers. S'havia d'anar vigilant tota l'estona on posaves els peus, per no entrabancar-te, i així el camí transcorria més ràpid. A més, nosaltres, que aquesta vegada portàvem fotògrafa oficial, que ja ha quedat contractada, també havíem de vigilar per posar la nostra millor cara quan passàvem pel seu costat; com es pot veure, a la Karibel li sortia molt millor que a mi.

Arribant al quilòmetre quatre hem trobat la rampa més llarga i més forta. Jo ja estava força cansada, perquè m'he acostumat a córrer molt a poc a poc. Per un moment he estat temptada de caminar un moment, per encarar bé el darrer quilòmetre, però m'ha fet vergonya i he pensat que sis o set minuts més no eren res, que passarien de seguida. Quan hem arribat a dalt i hem enfilat el tram final, que acabava en baixada, m'he recuperat, i hem arribat a la meta així de sincronitzades.

El millor, el temps. 25.06 segons el meu rellotge, un molt bon temps per a 5 quilòmetres; ja deia jo que corria molt més ràpid del que és habitual en mi. Val a dir que potser no eren exactament 5 km, segons els corredors professionals amb rellotges que comptaven la distància, però com que els organitzadors no han parat d'insistir en que eren 5 km comptats amb GPS, jo m'ho he cregut i estic més que satisfeta.

Una cursa molt maca, que suposo que repetirem l'any vinent, tant per la causa, que s'ho val, com per la distància i el circuit. I per arrodonir-la, he marxat muntada en una grua --sempre havia volgut anar-hi--, perquè l'amiga fotògrafa que ens acompanyava ha tingut un petit problema amb la vorera a l'aparcar i ha hagut d'avisar a la grua perquè s'emportés el cotxe. Espero que malgrat tot ens vulgui acompanyar a la propera, com a fotògrafa o com a corredora.