Eternal running Castellbisbal 2012

Ens agrada l'aventura, la diversió i riure. I estem una mica bojos. 

Per això ahir al matí ens vam trobar la Karibel, el Ramon, el Nano i jo a Castellbisbal, en el que podríem descriure com una gimcana per a nens grans, una cursa d’obstacles. Això sí, nens grans en bona forma: 11 km de córrer, caminar i pujar muntanyes, uns 40 obstacles entre els que hi havia creuar el Llobregat agafats a una corda, ficar-se en piscines de fang, arrossegar-se per terra sota filferros, saltar containers, pujar balles de palla penjats d'unes xarxes o tirar-se per tobogans inflables. 

Un dia magnífic, amb un aire fresquet per no passar calor. Molt ambient a Castellbisbal. Moltíssima gent disfressada, amb les disfresses més inversemblants, que ens dèiem que no arribarien ni al primer obstacle. Nosaltres, molt moderats –era el primer cop-- ens vam limitar a pintar-nos la cara, tret del Ramon, que se sentia guerrer, i venia amb un magnífic casc víking, que ens va servir per localitzar-lo cada vegada que el perdíem. 

A l’arribar al circuit de cross ja havíem vist els obstacles i ens havíem espantat una mica. No sabíem com aniria la cursa. Ens van dir que primer faríem els obstacles i després ja pujaríem per la muntanya i baixaríem cap al riu, per tornar al final al circuit i un altre cop passar els obstacles.

Més de 1.000 persones a la línia de sortida, tots disposats a passar-ho bé. Vam començar a córrer, però de seguida els obstacles es van convertir en un coll d’ampolla i els vam passar fent cua. Per sort, els nois venien totalment disposats a ajudar-nos, perquè la Karibel i jo soles –com molta gent—teníem problemes per pujar o sortir dels diversos obstacles. I és que eren obstacles per gent més alta.

Vam passar els containers com vam poder –sobretot perquè pujar i baixar amb molta altra gent intentant fer el mateix és complicat--, i després venia la prova que ens espantava. Ficar-nos –tirar-nos—a la piscina de fang. Semblava que féssim xup-xup a l’olla, tots allà ficats. El més difícil, però, va ser sortir-ne, no hi havia manera.

Arrossegar-se sota els filferros era incòmode, i lent, però no difícil, i tenia una certa gràcia. La Karibel i jo miràvem la càmera, per sortir ben maques. Les bales de palla, en canvi, no van ser difícils, i fins i tot, un cop dalt, ens vam permetre posar per a la càmera, interrompent el pas a tothom.

Després, cap a la muntanya. Donava gust poder córrer –tot i estar ben mullats i enfangats—pel mig del camp. Feia bona olor, anís i ginesta. De seguida, però, vam deixar de córrer. Començava la pujada pel dret, per camí de trialera. Amunt, amunt, sense parar. Això sí, tothom animava, la gent feia broma, encara que anéssim esbufegant.

Un cop dalt, i després d’algun obstacle petit, la baixada cap al riu, que es veia lluny, lluny. A la baixada el meu genoll va dir prou, i vaig haver d’anar mig arrossegant-me. Però ja el conec i era qüestió de no fer-li gaire cas, només cuidar-lo baixant. Creuar el riu va ser divertit, i crec que tothom va agrair l’aigua freda que a les noies ens arribava gairebé a la cintura.

Després, l’avituallament. Aigua i ganxitos, una combinació ben estranya. La Karibel i el Ramon, com que jo no podia anar gaire ràpid, van anar tirant, havíem d’arribar abans de les 3 hores, sinó ens desqualificaven.

A partir d’aquí va ser una cursa normal, córrer pel costat del riu, per camins verds, pujar muntanya –caminant—per una pista normal, i al fons, el circuit, que ens esperava, i el neguit del temps, que anava passant.

Vam entrar al circuit corrent dignament, que no fos dit. I allà, un altre cop pujar a un camió, les xarxes a les bales de palla, els containers i la piscina de fang. Per acabar, un tobogan inflable, molt divertit i un pneumàtic gegant on encara hi seria, sinó hagués estat per l’ajuda del Nano, que ahir va fer un esforç doble, fent la seva feina i pujant-me i arrossant-me per tot arreu, igual que el Ramon amb la Karibel. Sort d’ells!

Arribàvem a la meta. Allà ens esperaven els meus fills, els nostres amics, animant-nos. 2:43 hores, ho havíem aconseguit! La Karibel i el Ramon havien arribat feia 10 minuts.

En parlarem durant molt de temps. Una experiència per repetir, juntament amb els fills diversos, que estaven molt engrescats.

No puc acabar sense agrair el suport logístic dels nostres amics i dels nostres fills. Van cuidar dels nens, ens van guardar les motxilles, ens van fer el reportatge gràfic i ens van anar animant allà on anàvem. Gràcies, Eugènia, Miquel, Paquita, Cèlia, Guillem, Marina, Pau i Quim!