Hi ha dies, com avui, que són molt necessàries. Com si portés tot el pes del món a sobre, avanço molt a poc a poc, arrossegant les cames. Uns metres més i una altra fita. I després, una altra. I així vaig fent, quilòmetre a quilòmetre.
I és en dies com avui que descobreixo una de les raons per les quals m'agrada córrer. Només en l'activitat física --especialment córrer, que és més dur-- la meva voluntat s'imposa; córrer, en alguns moments, és purament una decisió de la voluntat, que obliga al cos a tirar endavant. No s'hi valen excuses. La meva voluntat, feble, no pot ni amb el cap ni amb el cor, però el cos encara el pot dominar, i per això m'agrada tant aquest tipus d'activitat. Em sento senyora del meu cos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada