Safari fotogràfic per Collserola

2/4 de 8 del matí. He sortit a córrer carregada amb el mòbil, amb la intenció de fer una sortida fotogràfica. Un dia net i sorprenentment fred, amb un sol tímid, que tot just acabava de sortir.

He agafat el camí de Can Borrell. El primer tram, fins al Pi del Xandri, és un dels que té més varietat de flors. Encara no els donava gaire el sol, i les estepes borreres estaven ben tancades, protegint-se del fred de la nit. Les branques florides de l'arç encara conservaven les darreres gotetes de rosada.

Després d'aquest primer tram, que he fet tranquil·lament, he continuat corrent. Aquestes sortides fotogràfiques són molt agradables, podria córrer durant molt de temps, perquè vaig amb calma, mirant al voltant, i em vaig parant aquí i allà, no gaire, el suficient per fer les fotos i recuperar l'alè i descansar les cames.

Fins a Can Borrell no hi ha ocasió de parar-se de nou. Allà sabia que hi hauria rosselles, sempre n'hi ha, i m'he entretingut buscant els millors angles. M'agraden les rosselles, es veuen tan delicades, tan fràgils i valentes, alçant-se soles entre altres plantes, desafiant al món.

He començat a pujar cap a la Torrefera. Els camps de Can Borrell començaven a il·luminar-se. La pujada fins al peu de la Torrefera és suau, però constant, i el color del terra és peculiar, diferent al del camí fins a Can Borrell. En aquesta banda el terra és rosat, i segons com dóna el sol es veu ben vermellòs.

Pujada a la Torrerfera. Des d'aquest costat la pujada, tot i ser forta, és millor que des de Sant Cugat; més curta i amb menys desnivell. A més, a meitat de camí he trobat estepa borrera ja oberta, i he hagut de parar-me a fotografiar-la. Encara no havia trobat les estepes blanques, que curiosament són d'un delicat color rosat.

Endavant, després de parar-me una mica al cim del món, del meu món de muntanyes petites. Ja de baixada he decidit pujar al dipòsit d'aigua de Flor de Maig, el punt més alt del turó. I allà, en un raconet, he trobat una mata d'estepa blanca, que semblava estar-me esperant. És una flor efímera, ja començava a desfer-se.

De tornada m'he ficat pels corriols entre els camps. Catifes de flors de tots colors, amb les rosselles destacant, aquí i allà. Mirant al cel, estols de nuvolets blancs, com ramats d'ovelles jugant al cel. M'hauria agradat saber pintar, i seure allà mateix amb els colors, i plasmar-ho tot, fins i tot la brisa i l'olor de la primavera.