dimecres, 30 de març de 2011

Quan córrer és un joc




No sé si és la temperatura, que em permet sortir amb poca roba i em fa sentir més lleugera. Els ocells, que m'acompanyen tot el camí. O simplement que el cos se sent bé, i tot li és fàcil. Sigui el que sigui, hi ha dies, com avui, que tinc la sensació de jugar, corrent.

Potser és perquè vaig provant, canviant de ritme. Els primers 500 m. molt lents, els següents al trot. Una mica més a ritme normal, i un sprint curt. I així vaig fent, uns 8 quilòmetres. Quan accelero el ritme o faig sprints tinc la sensació d'anar desacompassada, que no moc els braços i les cames d'un costat i l'altre a la mateixa velocitat, com passa quan remen dues persones i no aconsegueixen portar el mateix ritme. No sembla greu; si més no, aconsegueixo avançar en línia recta.

M'agrada córrer cap a Mirasol, pel camí que segueix la via, especialment quan es fosc. M'agrada veure passar els trens, plens de gent desconeguda, als que desitjo, mentalment, un bon dia. Quan passo per l'Hospital General també penso en la gent que s'hi està, és inevitable.

De tornada corro cap a l'est, però amb el canvi d'hora amb prou feines comença a aclarir-se el cel. A poc a poc va agafant aquella qualitat de cristall translúcid, i l'estel del matí, que brilla més que mai, em permet demanar desigs diversos i variats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada