Córrer sota la pluja

Al llarg dels dies he anat augmentant la distància i el ritme. Dijous, quan vaig sortir, em vaig adonar que ja estava curada, ni una mica de dolor. I a sobre, la novetat de córrer sense cansar-me. Suposo que deu ser una barreja de les ganes que tenia de sentir-me bé i que ja no fa calor.

Aquest matí, descansada després de dormir una hora més, i veient que la pluja de la nit havia deixat un cel mig net, amb alguns núvols innocents, he pensat que provaria de tornar a fer 10km, corrent fins a Cerdanyola.

Molt poca gent pel carrer. Algun ciclista atrevit i dos o tres corredors. Els pollancres han canviat de color, s'han vestit amb les seves gales de tardor, que després de la pluja de la nit encatifaven el terra.  

Al final del parc, un munt de bicicletes i preparatius per a una cursa: la TransCollserola, pobres, quin dia per pedalar per la muntanya. Per un moment he pensat que era una llàstima no poder-hi anar, però si no recordo malament, és una cursa molt llarga, massa per a mi.

Els he deixat allà i he continuat el meu camí, cap a Can Solà. Avui, sorprenentment, estava força net, potser la pluja va fer que els joves no hi poguessin anar. Dos quilòmetres fins a dalt, on es troba amb la carretera de Cerdanyola. He començat a córrer pel camí de terra que voreja el carril bici.

Em distreia mirant els núvols, que ja no semblaven tan innocents. Núvols grisos, núvols negres, amenaçadors. He arribat sense problemes al final del camí, la baixada cap al Parc Tecnològic. 5 quilòmetres justos. Sense parar he començat el camí de tornada. Per un moment he estat temptada de baixar cap al Parc de la Riera, però he pensat que fer els 10 quilòmetres com a prova ja estaria bé.

És curiós que només es noten les pujades, en aquest camí. Les baixades es fan sense sentir, ni tant sols sembla que baixis; en canvi, de tornada, hi ha un parell de pendents que es fan una mica llargues, sobretot perquè per no forçar la cama he anat pujant a pas de tortuga i pensava que no arribava mai.

A la meitat del camí he començat a notar alguna gota de pluja. Ho he agrait molt, perquè estava vermella com un tomàquet i acalorada. A l'alçada de La Masia la pluja ha començat a augmentar. El sol que intentava desfer els núvols en alguns llocs il·luminava les gotes d'aigua i s'ha format un preciós arc de Sant Martí, que he hagut de fotografiar, posant la càmera en perill. 

Cada cop plovia més fort. He fet el darrer quilòmetre, pujant cap a casa, a tota velocitat, sense mirar gaire on posava els peus. No hauria dit mai que després de 9 quilòmetres pogués arribar a córrer tant, sense sentir-me gens cansada. Córrer sota la pluja dóna una certa sensació d'eufòria, que se suma a la que proporciona el sol fet de córrer.

10 quilòmetres en 70 minuts. Una mica lenta, però ja aniré millorant. De tota manera, tampoc m'interessa especialment; prefereixo el que faig, córrer tranquil·lament, mirant el paisatge i fent alguna foto de tant en tant.