La cursa dels Mossos d'Esquadra del Dir Sant Cugat és de presència obligatòria, l'he feta de forma gairebé ininterrompuda des del 2011. Aquest cop, a més, s'havia convertit en l'excusa per fer una activitat familiar, i reunir-nos tots els germans, corrent uns quants i en el dinar posterior, amb la resta.
Ens hem trobat amb la intenció de fer totes les modalitats. L'Àgata, el Lluís i la Núria petita, que és amiga de l'Eli i com una germana més, feien la cursa de 10km. La Núria gran corria la de 5km, seguint el seu mètode de sèries, o de camicórrer, que li va força bé. I l'Eli i jo, que no podíem córrer, la fèiem en una modalitat que ens hem inventat: caminar ràpid.
Abans de sortir ens hem fet la foto de rigor, ben elegants amb la nostra samarreta color corall, que aquest any deu estar de moda. La Núria i jo, amb els nostres llaços grocs, perquè volem reivindicar la llibertat dels presos polítics en totes les activitats que fem.
Hem sortit ben puntuals a 2/4 de 10, amb un dia preciós i una temperatura ideal per caminar ràpid. L'Eli i jo hem vist que fèiem una mica de nosa, caminant a la sortida, i hem intentat que no ens atropellessin, posant-nos al costat. Tanmateix, de seguida ens hem quedat soles, i hem pensat que seria una cursa-caminada una mica estranya, i que potser no trobaríem el camí. Ja ens vèiem explicant que ens havíem perdut, que no havíem sabut per on havíem d'anar.
Una sensació estranya, això de caminar tot el camí. La gent ens animava, pensant que estàvem cansades, que era massa dura per a nosaltres, i jo cada vegada que algú ens deia alguna cosa estava temptada d'explicar-los que no era això, que no estàvem cansades o poc entrenades, que de fet tenia molt mèrit que estiguéssim fent el que fèiem. I cada vegada em deia a mi mateixa que ningú n'havia de fer res, i que tant m'havia de ser, el que pensessin.
Al final ja ens feia gràcia i tot. En el moment de separar-nos dels de 10km ja quedava només un quilòmetre, i a partir d'allà tots els voluntaris estaven pendents de nosaltres --o això ens semblava--, perquè el camí feia giragonses, i ens anaven indicant per on havíem d'anar, conscients que un cop passéssim nosaltres ja podrien marxar. Ens hem sentit com en una gimcana.
Poc abans d'arribar al quilòmetre 4 la Núria ens ha dit que havia arribat, molt contenta del seu temps de 33', tenint en compte que feia més de dos anys que no corria curses, i que porta només un mes entrenant el camicórrer.
L'Eli i jo hem enfilat la recta final, aguantant-nos les ganes de córrer, per fer una entrada brillant. Hem resistit, perquè som assenyades i sobretot perquè ens miraven el nostre pare i la Núria, i després no ens hauriem pogut queixar de que ens feia mal res. Ens haurien dit, amb raó, que era culpa nostra.
Amb tot, hem fet una entrada molt digna, i molt bé de temps, 47' per fer 5km, poc més de 9 minuts per quilòmetre. Sense gairebé suar, sense posar-nos vermelles com tomàquets, com em passa a mi habitualment.
Ens hem posat a esperar tots junts a la resta, que no han trigat gaire a arribar, primer el Lluís, en 54', i poc després l'Àgata, en 57'. La Núria petita ha arribat de seguida, en 1:05. Tots contents amb el nostre temps, cadascú en la categoria que havia escollit.
Fins a la propera, que espero poder fer ja corrent.
