1a Enocursa Torres

El mes de maig ens ha regalat un dia resplendent, aire net, temperatura perfecta. De nou ens trobem la Karibel, la Núria i jo en una cursa; la Karibel i jo per córrer, la Núria per fer de fotògrafa. Això de portar fotògrafa professional és un luxe.
Aquest cop ens trobem a Pacs del Penedès, una cursa organitzada per les bodegues Torres. El Nano no ha pogut venir per causes alienes a la seva voluntat.
Quarts de 9 del matí, arribem a les bodegues entre els camps de vinyes ben endreçades, de fulles d'un verd tendre. El sol encara no escalfa gaire, però tot fa pensar que a les 10 picarà de valent.
Aquesta vegada, a diferència del dia de Bombers, escalfem i fem estiraments amb temps, trotant amunt i avall pels camins. Som uns 500 participants, tenim prou espai per moure'ns, pàrquing gratuit on deixar els cotxes, uns lavabos com déu mana. Així sí que es poden fer curses!
A 2/4 de 10 en punt donen el tret de sortida. Ja ens han avisat que les pluges els han jugat una mala passada i que haurem de travessar una riera que baixa plena d'aigua, que arriba ben bé al genoll. Ens expliquen que hi ha tres pedres per travessar-la, i molta gent per vigilar que no ens passi res. Tothom riu i aplaudeix, no podem fer gaire cosa més.
La cursa és de 7 km. També podria ser de 14, hi havia les dues opcions, però nosaltres vam triar la curta.

El recorregut comença amb una baixada suau, entre les vinyes. De seguida arriba la primera pujada. Tenint en compte que aparentment és un terreny pla, no parem de pujar i baixar, sort que tant les pujades com les baixades són curtes. Vaig fent tranquil·la, gaudint del dia, del paisatge. Les vinyes, les cases que anem passant, gairebé totes ben arreglades. Alguna que altra ermita. Senyores amb la bata d'estar per casa que surten a veure què passa. Pagesos que ens animen a crits. 

Cap al quilòmetre 3 ja estic força cansada, no sé perquè, amb el ritme suau que porto. Cada cop em canso abans. Penso que 500 m. més enllà em donaran aigua i segueixo una mica més. Em paro un moment per beure aigua i segueixo endavant. De seguida s'acaba el terreny urbà i entrem al bosc, i comença la baixada suau, que ens ha de portar a la riera. 

Poc abans d'arribar ja trobem fang, i se sent soroll d'aigua. A la riera hi ha una munió de gent fent cua per passar per les tres pedres. Algú travessa corrent per dins l'aigua. Una noia davant meu ha decidit que ni una cosa ni l'altra i s'ha descalçat i ha creuat així. Com que he vist que passava sense gaire problema i tampoc tenia ganes de fer cua he fet el mateix. Quin gust remullar-se els peus en l'aigua fresca! Realment l'aigua m'arribava ben bé als genolls. 

Un cop a l'altra banda ja només queden 2 km. Amb els peus fresquets, i amb dos o tres minuts de descans, entre descalçar-me i calçar-me, he trotat pel camí amunt. Marges plens de rosselles que em quedo amb les ganes d'agafar, per fer un ramet de flors. De seguida sortim al camí asfaltat, s'apropa el final. Com sempre, els darrers metres es fan llargs, veient l'arc d'arribada que sembla que s'allunya, en lloc d'apropar-se. A la cantonada abans d'enfilar els darrers 300 m. ens espera la Núria, per fer-nos la foto d'arribada. Totes dues posem la nostra millor cara, per sortir bé a la foto. 

                      

Un cop ens trobem les tres comença la festa. A les instal·lacions de les bodegues unes taules parades amb estovalles, beguda isotònica i aigua, taronja i plàtan tallats. Més enllà un entrepà de pa cruixent, una bossa amb una ampolla d'oli i una altra de vi. Un tiquet per a una degustació. Seiem davant una mena de llac a menjar l'entrepà, prenent el sol, com es pot veure a la foto.

 Un cop recuperades, anem a investigar en què consisteix la degustació. En una mena d'atri ens donen una copa de vi --a escollir entre blanc, rosat i negre-- i hi ha moltes taules amb coses per picar, pels corredors i acompanyants. Ens posem les botes, recuperant les poques calories que haguem pogut perdre durant la cursa. Però com que segur que trigarem a trobar una altra cursa d'aquest nivell, val més aprofitar quan t'ho donen.

Finalment --com molta altra gent, tot s'ha de dir--, ens fem una foto al podi que mai trepitjarem. Com que som discretes, no gosem posar-nos dretes, i ens fem la foto posant d'aquesta manera tan elegant.

Marxem encantades de la vida, amb ganes d'apuntar-nos per a l'any vinent, no sigui que ens quedem sense lloc quan la gent vegi el nivell de la cursa. Potser no servia per fer temps, si algú tenia aquesta intenció, però per a mi part de la gràcia de la cursa ha estat haver de creuar la riera, li donava un aire d'aventura que m'agrada. 

El temps és una mica incofessable. 47 minuts, 6.44 minuts el quilòmetre. La Karibel la fa en 39 minuts, i encara li sembla que ha trigat. Jo volia posar l'excusa de la riera, però tenint en compte que la Karibel ha fet la cua per passar per les pedres i jo no, més aviat em fa quedar pitjor. Tant se val, jo m'ho he passat bé, que és el que compta.