diumenge, 21 d’abril de 2013

Cursa de Bombers 2013

Un any més he corregut la cursa de Bombers. El tercer cop, aquesta vegada amb el Nano, amb qui ja vaig anar l'any passat, i la Karibel. Com a Sabadell, tornàvem a portar la nostra fotògrafa particular, encara que aquesta vegada, donada la quantitat de gent, no ens ha pogut fer reportatge fotogràfic. 
Aquest any la marea era blava i taronja, i el tren ha anat recollint gent a totes les estacions al llarg del Vallès, semblava ben bé que fos un tren muntat per la cursa, de bon matí.
Un airet fresc, agradable. Humitat suportable. Temperatura perfecta. Bona companyia. No es podia demanar res més per fer una bona cursa. O potser sí. Estar entrenada; però això ja és una altra cosa.
Trobar-se entre més de 25.000 persones és difícil, però finalment ho hem aconseguit, quan quedava poc per començar. No hem tingut temps d'escalfar ni d'anar al lavabo, quina manera més poc seriosa de començar una cursa, potser ja anem massa confiats, l'experiència, ja se sap. 

Sortíem de darrere de tot, en la segona onada. A les 10 han donat el tret de sortida, i nosaltres, a poc a poc, hem anat avançant, fins arribar a l'arc de sortida; ens ha costat quinze minuts, i mentre hi arribàvem pensàvem que els primers ja devien anar per la meitat de la cursa.
Hem sortit junts, enmig de la massa. La gràcia d'anar al final --avui ho he constatat, no em creia que pogués passar-- és que avances gent. Jo tenia por de no avançar a ningú i quedar-me enrere, però no ha estat així. 

Els primers dos quilòmetres, fins al Paral·lel, una mica per sobre dels 6 minuts. No podíem fer gaire cosa més. Paral·lel amunt, que aquest any no ens ha semblat que fes tanta pujada, hem anat millorant el temps, però en algun moment la Karibel ens ha abandonat, per seguir al seu ritme. 

Gran Via, on féiem gairebé 4 quilòmetres. Jo m'havia estudiat l'altimetria i havia descobert que encara que sigui poca, fa una lleugera pendent. Mentalitzada així, m'he disposat a menjar quilòmetres, intentant oblidar una necessitat urgent d'anar al lavabo. Abans de sortir havíem comentat que no passava res, que suant eliminaríem líquid i se'ns passarien les ganes, però es veu que no suava prou. 
A l'alçada de plaça Universitat la meva situació era una mica preocupant i he avisat al Nano que parava per anar al lavabo d'un bar (ficar-me entre els arbustos de la Gran Via m'ha semblat poc adequat). M'ha mirat amb cara al·lucinada, i allà m'ha deixat. M'ha donat la sensació que mai havia pixat tan ràpid, i amb tot, quan m'he reincorporat, havien passat gairebé dos minuts. Per un moment he tingut por de sortir i trobar-me que havia passat tothom, però per sort havíem anat avançant força gent des del començament. 
Més descansada, he seguit endavant. Era poc abans del quilòmetre 5, i anava bé, però se m'havia trencat una mica el ritme. A més, veia impossible recuperar el temps perdut, així que he decidit prendre-m'ho amb calma i gaudir de la cursa. 
A Marina hem girat per començar a baixar cap al final, i al quilòmetre 8 ens han donat aigua. Anava tan tranquil·la que m'he permès el luxe de parar-me a beure aigua --uns segons--. He continuat, pensant que els dos darrers quilòmetres sempre són llargs, i al capdamunt de la Via Laietana, ja al quilòmetre 9, m'he tornat a parar un moment, a mirar la marea blava i taronja que baixava, que era impressionant. 


Baixant, baixant, a poc a poc, preparant-me per fer un sprint al girar cap a la meta. Encara que anés molt malament de temps, em feia il·lusió. I així ho he fet, i he entrat a la meta fent gambades llargues i sprintant com si m'hi anés la vida. 
1.02.25. El pitjor temps de 10 km de la meva vida corredora. M'he consolat dient-me que si no hagués parat per anar al lavabo hauria fet el millor temps de les curses de Bombers. 
La Karibel i el Nano feia segles que havien arribat, 54 i 57 minuts, respectivament. Ja deia jo, que si corrien sense mi, ho feien molt millor. 


Això sí, he decidit entrenar-me una mica per fer curses de 10 km, que aquest any està sent una mica desastrós. Això sí, jo m'ho passo bé, que és el que importa, al cap i a la fi. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada