Cursa de Bombers 2012

Em feia il·lusió tornar a córrer la cursa de Bombers. Va ser la meva primera cursa, l'any passat, i volia comprovar si l'ambient que recordava era fruit de la novetat o si realment era especial. He pogut comprovar-ho: és una cursa especial.

Aquest cop corria amb el meu germà Nano, que s'estrenava, com jo, amb la cursa de Bombers, em feia il·lusió. El meu germà s'ha convertit en el meu company d'aventures esportives, ja siguin excursions, curses o el que es presenti. He tingut la sort d'anar descobrint els meus germans a mesura que m'he fet gran, i han passat de ser només germans a ser amics, amb qui comparteixo aficions i paraules.

Bombers. Cursa molt professional. 24.000 participants. El tren cap a Barcelona, les Rambles, els carrers al voltant del parc de la Ciutadella eren una marea lila de bon matí. Organització magnífica; guardarroba sense cues, moltíssims lavabos, i aigua abans de començar. El temps, bo. Temperatura perfecta, airet, bastants núvols. Això sí, una humitat altíssima, que m'ha jugat una mala passada.

Hem sortit a ritme tranquil, perquè així ho havíem decidit i perquè era difícil fer-ho d'una altra manera, envoltats de la massa lila. Al primer quilòmetre ja suava com si portés hores corrent, i he pensat que la humitat --i el fet de no haver dormit gaire-- em farien la cursa dura.

Ens hem adaptat bé al mateix ritme; el Nano sempre al davant, jo seguint-lo. Passeig Colom fins al Paral·lel, bé. Paral·lel amunt, xino-xano, una mica més dur, però anàvem fent. Els temps de pas, una mica per sobre del que hauria volgut, una mica més de 6. Era difícil, de tota manera, avançar molt més ràpid sense molestar la gent.

Floridablanca, Gran Via. Llarguíssima. Això sí, molt animada, amb grups de tambors que engrescaven els corredors. El Nano em parlava de tant en tant, però jo ja no podia parlar gaire. M'estava costant força, els quilòmetres passaven lents, a diferència d'ell, que s'ho passava genial i se li feia curt. Marina i tornar per Ausias March fins a Via Laietana. Arribàvem al quilòmetre 8 i no podia més. M'ha agafat flato, i he deixat que el Nano tirés sol, i jo he anat fent, pensant allò de que eren poc més de 10 minuts, i això, en tota la vida, no és res.

Via Laietana avall, menys de dos quilòmetres. He reservat les forces pels darrers 500 metres. I allà he corregut amb totes les meves forces, que tampoc eren tantes. Els arcs d'arribada sempre semblen lluny, com un miratge, però finalment he arribat, mig morta. El Nano ja m'esperava allà, i ha estat genial trobar-lo i compartir amb ell l'emoció de la carrera.

El temps, dolent. He empitjorat respecte a l'any passat, 1:00:32;  que hi farem. En canvi el Nano ha baixat dels 60', amb 59:36. Felicitats!