Penso que deu ser alguna cosa atàvica el que fa que ens atreguin les sortides i postes de sol. Potser és la seva regularitat, igual que el canvi de les estacions. Passi el que passi al món, a les nostres vides, la terra i el sol segueixen el seu periple, immutables. És la nostra certesa. O potser simplement és la bellesa dels colors del cel, el que ens atreu.
Sigui el que sigui, la sortida i posta de sol em porta sovint a rebre-les des dels punts elevats de Sant Cugat, quan surto a córrer. El mirador del Turó de Can Mates és un punt excepcional, i allà és normal trobar-hi gent, tant al matí com al capvespre. Segons el moment, les escultures de les lletres de Can Mates emmarquen una o altra muntanya de les que es veuen des d'allà dalt. Avui li ha tocat a Montserrat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada