Un matí de dissabte per a mi.
Pujo la persiana i em sorprèn la boira. Un món blanquinós, reduït a un centenar de metres.
Surto a córrer. La ciutat traspua
humitat. El terra mullat, les branques gairebé nues dels arbres guarnides amb
les petites gotes que deixa la boira.
Enfilo els camins coneguts de
Collserola. La boira m’embolcalla, flonja. M’envolta un estrany silenci,
trencat aquí i allà pel crit d’un ocell, pel “bon dia” amable d’un ciclista. Respiro
aigua. Corro a poc a poc, al ritme reposat que em marca el món boirós.
De tornada, el gris del món
trencat pels colors alegres dels ciclistes, grups de nens que omplien l’aire de
crits i vida. Contrastos.
