dimarts, 25 de març de 2014

Cursa Bràfim - ermita del Loreto 2014

Em vaig anar a dormir amb un cuquet de neguit a la panxa. Sempre que he de fer una cursa en tinc una mica, però aquesta era especial. Era la meva primera cursa de muntanya, i la primera cursa llarga, de 14 km. A més, no era per terreny conegut, aquest cop ens n'anàvem a Bràfim, un poblet al costat de Valls. Per un cop seríem nosaltres qui matinaríem, en lloc de fer pujar al Nano.


Aquest cop érem quatre, ens estem convertint en companys habituals de curses. El Nano i el seu amic Javi, la Núria i jo. Ells dos ja havien fet altres curses de muntanya i el Nano sobretot està molt preparat. Nosaltres dues anàvem una mica a provar, pensant que correríem el que poguéssim i després caminaríem. El cas era gaudir del paisatge i l'aire lliure.

Contra tots els pronòstics, el mal temps es va avançar un dia i diumenge va aparèixer radiant, l'aire net per la pluja i el vent. Temps perfecte per fer una cursa o una caminada. A quarts de 9 ja estàvem a Bràfim, per recollir els dorsals i els regals que ens feien. En aquest cas, dues ampolles de vi i un paquet gegant de tovallons de paper. Està vist que els patrocinadors són d'allò més variats, i mai saps què et trobaràs, quan vas a una cursa.

El carrer principal de Bràfim, ple de caminants i corredors, uns 300 de cada. Els caminants van sortir a les 9. La nostra sortida era a les 9.30. Érem tan poquets que ja ens vam posar al darrera directament; quan van donar la sortida el Nano i el Javi es van avançar ràpidament, nosaltres dues vam començar a córrer tranquil·lament, per escalfar i pensant que havíem de reservar forces, que la cursa era llarga.


La cursa transcorria entre camps de vinyes i oliveres. Al fons, uns núvols blancs, de cotó. Un aire net i una llum blanquíssima. Una mica d'aire, que als trams d'ombra ens feia agrair haver-nos posat dues samarretes. Al començament una mica de pujades, per enlairar-nos sobre el poble. Al fons, la muntanya amb la torre del Moro, el punt més alt, que semblava llunyíssim.

De seguida ens vam quedar soles, amb una altra noia que anava com nosaltres. I vam començar a trobar els primers caminants, que havien sortit tard. Els quilòmetres, molt ben senyalitzats, passaven ràpid, o això ens semblava. El quilòmetre 4.5, on estava el primer avituallament, va arribar aviat. Primera parada per agafar aigua, i vam seguir, les tres juntes.


Anàvem passant caminants, i de sobte vam trobar el petit riu; per sort, malgrat el que ens havia dit el Nano, no vam haver de ficar-hi els peus, perquè havien fet una passera. La Maite --la nostra nova companya-- ens va voler fer una foto


Entre el quilòmetre 5 i 6.30 vam començar a baixar i baixar, i anàvem dient-nos que després seria dur, desfer tot el que baixàvem. Efectivament, un cop es va acabar la baixada va començar la rampa amunt. La Núria i la Maite van decidir prendre-s'ho amb calma i anar fent; jo vaig seguir corrent, a ritme molt lent, però sense parar. Sabia, per experiència, que si deixava de córrer després em costaria molt tornar-hi.



Les vistes eren espectaculars; corria tranquil·lament, gaudint del paisatge, encara que les cames, al quilòmetre 8, començaven a pesar-me. Poc abans del quilòmetre 9, just al peu del tallafocs, el següent avituallament. Aquest cop no era només aigua, sinó que hi havia taronja tallada i fruits secs. La taronja venia molt de gust, i mentre esperava la Núria i la Maite vaig anar menjant. Dos minuts més tard ja van arribar, i un cop recuperades totes tres vam decidir córrer el que quedava abans no comencés la pujada seriosa.



Vam anar pujant a poc a poc, juntament amb els que caminaven. El camí no era gaire ample, i el terreny no permetia fer gaire més que caminar o córrer molt a poc a poc. A més, el vent bufava fort de costat, i dificultava la pujada. Com que ja anàvem lentes, vam aprofitar per gaudir de les vistes i fer-nos més fotos. 
 

Un cop a dalt, sense acabar d'arribar a la torre del Moro, va començar la baixada, que va ser pitjor que la pujada. Algun tram el vam fer lliscant pel terra, com si d'un tobogan es tractés. 


El Nano ens havia advertit que al final hi havia una sorpresa. Un cop vam arribar al final del tallafocs vam descobrir, sorpreses, que podíem seguir corrent. Potser el canvi de ritme, el moviment diferent dels músculs ens havia fet que els estiréssim i podíem tornar a córrer. No vam voler forçar-nos, i vam anar fent, amb calma. Ens feia molta il·lusió --sobretot a la Núria i a la Maite, que mai havien corregut tants quilòmetres-- veure que podien anar fent.

Arribant al quilòmetre 13 ja vam veure la sorpresa. La cursa s'acabava a l'ermita de Loreto, que està en un petit puig. Petit, però que s'hi accedeix per una rampa mortal, per a les nostres cames cansades (i sense cansar potser també). De tota manera, estàvem tan animades que vam decidir pujar caminant, i córrer al final de tot, encara que fes molta pujada, per arribar a la meta dignament. Per sort, una noia que vam trobar ens va dir que al final hi havia una petita baixada, així que podíem caminar tranquil·lament tota la pujada.

Jo patia una mica per l'hora. Com que deien que el temps límit eren dues hores, i s'estaven apropant, em sabia greu que per poc no ens comptés el temps. No hi podíem fer més. La Maite no podia més, i volíem acabar amb ella. Quan vam arribar a dalt i vam recuperar l'alè vam començar a córrer, fent gairebé un sprint. De seguida vam veure el Nano i el Javi, que ens esperaven. Vam passar l'arc d'arribada agafades de les mans, cridant com boges. 2:04:01 minuts. Les 290, 291 i 292 de 294 corredors. Per poc no vam aconseguir ser les últimes, que posats a fer ja ens feia il·lusió.

Satisfetes, contentes i d'entrada poc cansades, ens vam dirigir a la magnifica taula que havia preparat la gent del poble, per recuperar forces i totes les calories que haguéssim pogut perdre.  Entrepans gegants, més taronja i fruits secs, begudes, vi...


I així de satisfets i feliços ens vam fer una autofoto o selfie, per deixar constància de la nostra proesa.


Tots estàvem satisfets. El Nano perquè només havia trigat 1:19, el Javi perquè havia aconseguit fer-la en 1:45 i nosaltres perquè havíem fet la primera cursa llarga. La propera anirà millor. O no. El que compta és que vam aconseguir-ho, ens ho vam passar bé, vam gaudir del magnífic paisatge i després del dinar a casa del Nano i el Ramon, amb una sobretaula llarguíssima, que ens va servir per recuperar-nos del tot. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada