dijous, 2 de gener del 2014

15 edició Sant Silvestre barcelonesa - Sant Cugat






31 de desembre. Mitja tarda a Sant Cugat. Per tercer cop em disposava a acomiadar l'any de la millor manera possible, amb una cursa pels carrers de la meva ciutat. Aquest cop, a més, comptàvem amb la novetat de l'Elisenda, la meva germana petita, que habitualment viu a Londres i havia vingut a passar les festes. Així doncs, el Nano, company habitual, l'Elisenda i jo ens vam trobar sota de casa, amb el meu pare, que no es va voler perdre aquesta ocasió especial i ens va deixar la foto que encapçala el text. 

A les 5 ens vam dirigir cap al punt de sortida, davant la biblioteca de Sant Cugat. Els carrers feia estona que estaven plens de corredors, familiars i acompanyants, i tots els equips de suport. Samarretes blaves per tot arreu, combinades amb mil i una disfresses, que és el més típic en aquesta cursa. Nosaltres no hi havíem pensat. 

Tots tres vam anar trobant gent, sobretot el Nano i jo. És una de les coses que fa més il·lusió d'aquesta cursa, compartir-la amb tanta gent coneguda, alguns que només veiem de cursa en cursa. Vam trobar al Javi, que un cop més ens acompanyava. 

Una mica d'escalfament pujant i baixant l'Av. Gaudí i ja estàvem preparats per sortir, amb un cel mig núvol i una temperatura perfecta. A 2/4 de 6 donaven el tret de sortida i començàvem a córrer. No havíem corregut mai amb l'Eli, no sabíem si ens adaptaríem bé. Vam començar molt suau, el Nano de seguida va començar a fer saltirons, anar endavant i endarrere, i li vam dir que anés tirant, que nosaltres anàvem molt tranquil·les al nostre ritme pausat.

La cursa comença en una lleugera pendent, molt agradable. Després ens va donar la sensació que tot era pujada, més o menys forta. Quan corres te n'adones que Sant Cugat no té ni un tram pla, i la cursa fa gairebé 7 quilòmetres amb "falsos llanos", pujadetes, pujades i algunes baixades, sobretot al final.

L'Elisenda i jo vam descobrir, encantades, que corríem al mateix ritme. Jo mai m'havia trobat tan bé en una cursa. Anàvem tranquil·les, mirant, parlant i tot, cosa que no havia pogut fer mai. Arribant al monestir ens vam començar a posar nervioses. Teníem al darrera un carretó arrossegat per uns quants papanoels i rens, plens de campanetes, que muntaven un gran escàndol. Vam anar accelerant, i no sabíem si ens volien passar o no, però el carrer era molt estret.

Finalment, a la pujada de Rius i Taulet els vam deixar passar, i així vam poder seguir al nostre ritme. La baixada de President Companys és un plaer, cap al quilòmetre 5. Sabíem que a Can Ganxet ens esperava el nostre pare, per fer-nos la foto quan passéssim, i l'Eli em va recordar que havíem de fer bona cara. 

      
Vam sortir prou dignes, i ja només ens quedaven 4 quilòmetres. Això sí, el temps, terrible, vam passar el quilòmetre 6 als 38 minuts, dos per sobre del temps habitual. Com que no volíem patir, no li vam donar més importància i vam continuar. El carretó dels rens anava una mica davant nostre, i en la recta el vam passar. A la pujada cap a l'arxiu ens va tornar a passar, molt frustrant. 

Jo recordava que aquella pujada, que es fa llarga, perquè ja enfiles el quilòmetre 7, és on normalment donen aigua. Per alguna estranya raó, els aiguadors havien desaparegut, amb les aigues. Només quedaven restes per terra. Nuestro gozo en un pozo. Tampoc era que la necessitéssim molt, però hi pensàvem. 

Veient que no teníem excusa per afluixar vam continuar amunt, fins a l'arxiu. Jo sabia que un cop allà el més dur havia passat. Començava la llarga i agradable baixada fins al carrer Villà i la darrera pujada suau. Al començament del carrer Villà hi havia el quilòmetre 8. Portàvem 50 minuts. Ens fa agafar un neguit de córrer i vam començar a accelerar. Villà amunt, passant la pancarta dels animadors de cada any, que marquen el quilòmetre 8.200. Anàvem avançant gent, cosa mai vista, corrent com si ens hi anés la vida. Tant vam córrer, que a la Rambla Ribera, ja baixant, vam passar el quilòmetre 9 al 54.50, al·lucinant!

Llavors vam decidir reduir una mica, ja vam veure que si seguíem igual no arribaríem a la meta en condicions, volíem passar amb dignitat i somrient. Així que vam seguir rambla Ribatallada avall, animades per la gent que hi havia pel carrer. Francesc Moragues i ja estàvem. 

Com sempre, el darrer tram, el trosset de Rambla del Celler fins als arcs --massa arcs-- es va fer llarg. Vam fer l'esprint final, i vam passar en 1:01:20, el meu millor temps en una Sant Silvestre. A l'arribada ens esperava el Nano, que feia 10 minuts que havia arribat. L'Eli i jo estàvem contentíssimes, perquè havíem acabat molt bé, ens sentíem bé, no a punt de morir com ens ha passat a totes dues alguna vegada. Satisfetes i felices, vam recollir les nostres begudes, vam demanar al Ramon que ens fes les fotos de rigor i vam marxar cap a casa, a gaudir d'una ben merescuda dutxa i a acabar l'any com déu mana.
 




 

4 comentaris:

  1. Respostes
    1. Doncs ja ho saps, ara que fas esports diversos, només és qüestió d'afegir-ne un altre. Aquest és el més fàcil, només cal sortir al carrer i començar a córrer :-D

      Elimina
  2. Mmmm... Mai m'havia fixat que Sant Cugat tingués tantes baixades i, sobretot, pujades ;)

    Sortiu molt guapos a la foto, però no sembleu germans.

    Salut i kms!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un dia vens a córrer amb mi i ja ho veuràs. N'està ple, de pujades i baixades :-)
      L'Elisenda i jo sí que ens assemblem, ella millorada després de la pràctica de 6 fills. El Nano no, que és banda Viñolas.

      Elimina