El meu acompanyant habitual --que s'ha convertit en un crack de les curses de muntanya i prepara una mitja marató-- s'ha dignat acompanyar-me i a les 9 del matí arribàvem --sense temps d'escalfar-- a la sortida, al costat de casa. Abans de sortir ens hem fet la foto de rigor, per afegir a la nostra col·lecció, que ja comença a fer goig (si més no pels colors variats i cridaners de les samarretes).
El tret de sortida dels més de 3.000 corredors s'ha donat puntualment a les 9. La veritat és que els corredors, ficats entre les valles, teníem una certa semblança a un ramat camí de l'escorxador. Deu ser per això que el meu cos, de forma inconscient, es resistia a córrer, des de bon començament. Intentava seguir el ritme del Nano, que anava saltironejant tot tranquil, mentre jo treia el fetge per la boca, i així hem anat fent fins al quilòmetre 3, que he aconseguit que m'abandonés a la meva sort, lliure de córrer o parar-me.
Poc després del quilòmetre 4 hi havia la bifurcació pels que feien la cursa de 5 o de 10 km. He estat molt temptada, veient el meu lamentable estat, de quedar-me amb els 5 i acabar-la dignament, però em devia quedar algun rastre d'amor propi que m'ha obligat a seguir cap als 10, que era a la que m'havia apuntat i el que s'esperava que fes.
Camí de Mirasol, per terreny conegut, intentava recuperar les bones sensacions que he tingut els darrers dies que he sortit. Anava a poc a poc, pensant que si no podia més a l'avituallament pararia un moment per recuperar-me. El punt d'aviatuallament estava en mig de la pujada que va cap a l'arxiu. Allà no podia parar, així que he agafat l'aigua i he seguit amunt. De sobte he començat a sentir els xiulets que fan els xips passant pel control. Als 5 km hi havia control, així que m'he esforçat una mica i l'he passat als 29 minuts. Llavors m'he parat uns segons a beure aigua, remullar-me i recuperar l'alè.
Només estava a la meitat. La continuació, pujant pels carrers de Mirasol, ha estat bastant dura. He anat fent, quilòmetre a quilòmetre, parant-me de tant en tant a recuperar-me. A partir de l'Arxiu Nacional, el quilòmetre 7, comença la baixada. Encara m'he parat algun moment més, fins al golf. A partir d'allà, poc més d'un quilòmetre, he anat fent, tranquil·la.
Els darrers 300 metres, des de la Rambla Ribatallada fins a l'arribada, he pensat que ja podia accelerar una mica. Em sentia bé, i he pogut arribar dignament, sense treure el fetge per la boca com em passa sovint. I m'ha sorprès, que tot i haver-me parat uns segons aquí i allà el meu temps fos l'habitual.
01:01:29, a 6:09 minuts el quilòmetre.
A l'arribada m'esperava el Nano, fresc com una rosa, que tot i haver començat amb mi, intentant seguir el meu ritme semilent, ha acabat en 00:53:15. Segur que la propera, que el faré córrer al seu ritme des del començament, encara farà millor temps. Orgull de germana!
Jo podia haver-ho fet millor, potser si hagués començat més suau, o si no hagués anat parant, que tampoc m'hauria passat res. Però com que ja vaig decidir que corro perquè m'agrada, per passar-m'ho bé, perquè m'agrada la sensació que em deixa, estic satisfeta amb el que he fet i seguiré corrent per gaudir de l'esport.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada