Lesions

Ja fa un temps --abans de l'estiu-- que vaig fer-me mal al múscul o lligament o el que sigui que baixa per la cama. Una estrebada, vaig dir-me, i no vaig fer gaire cas. Em feia una mica de mal els dies que feia molt exercici,  o quan en feia de molt seguit. Però anava resistint. Tenia la teoria que si no li feia cas se'm curaria. 
Dimarts vaig sortir a córrer. Seguint el pla de retorn a la rutina, vaig sortir a les 6, quan encara era fosc, i vaig enfilar el camí cap a Mirasol. Ja vaig notar que em feia bastant mal, però vaig pensar que quan s'escalfés se'm passaria. No recordava el plaer de córrer a les fosques, envoltada de silenci. Tranquil·litat absoluta. Llàstima que el mal em feia anar ranquejant, no podia evitar-ho.  Sort que no em veia ningú, perquè devia fer una fila una mica ridícula. 
Amb tot, es va escalfar i vaig anar fent. Feia mal, però era un mal que tenia un punt de plaer. Dec ser una mica masoquista, suposo. Vaig fer els 8 quilòmetres del recorregut en 55 minuts, tot un rècord de lentitud, sobretot si es té en compte que no vaig parar ni un moment. Estava segura que si parava seria incapaç de tornar a començar.
Així com altres vegades se m'havia anat passant, aquest cop no ha estat així, i aquí estic, castigada sense córrer, obligada a deixar reposar una mica el múscul, lligament o el que sigui. Confio que amb una setmana de fer bondat se'm passi; si més no, encara que no es curi del tot, que em permeti reprendre les sortides matutines, escalfant bé i estirant encara millor després.
Mentre, em distrec llegint un llibre que us recomano, del qual parlaré un altre dia. És de Haruki Murakami, De què parlo quan parlo de córrer. Molt adient, veritat?

 

Camí a Cerdanyola

Darrer dia de vacances. Aquesta setmana m'he dedicat a la bicicleta i no he sortit a córrer fins avui. Estic contenta, perquè entre els quilòmetres de córrer i els de bicicleta aquest mes n'he fet uns 300, tot i que 200 els he fet aquesta darrera setmana, entre dimecres i dissabte.

Avui he estrenat un nou camí, que he estat mesurant en les sortides de bicicleta. He anat a Cerdanyola pel nou carril-bici, 5 quilòmetres d'anada i 5 de tornada. Des del quiosc del pavelló municipal, a la Rambla del Celler, fins a la Pollancreda, i allà se segueix la Gran Via fins al restaurant La Masia; des d'allà es continua pel tram nou fins a Can Solà, on el cap de setmana es reuneix la gent jove de Sant Cugat (fa pena veure com ho deixen tot, el diumenge al matí, amb ampolles, llaunes, gots, vidres trencats...) i es puja fins a la carretera de Cerdanyola, on comença el carril-bici. Fins aquest punt són 2 quilòmetres. A partir d'aquí, 3 quilòmetres més fins al carrer que baixa al Parc Tecnològic i al Parc de la Riera.

He corregut fins allà. Un plaer, de bon matí, amb el sol acabat de sortir, sense cotxes, amb olor a Collserola. Els turons amb els seus tons verds, el cel cada cop més blau. De Sant Cugat a Cerdanyola els pendents fan més baixada que pujada, i les pujades no són gaire fortes.

A la rotonda que baixa al Parc Tecnològic he parat. He fet estiraments mentre recuperava l'alè. Per sort és un tram amb plàtans alts, que fan una ombra molt agradable, perquè tot i ser poc més de quarts de 9 ja feia calor. He iniciat el retorn. Aquests dies, fent-lo en bicicleta, pensava que córrer de tornada seria dur, perquè els pendents, encara que no siguin molt forts, són llargs.

D'entrada semblava que no era tan fort, però per com estava quan he arribat a la Pollancreda devia ser-ho. He caminat el tram de baix, i he continuat corrent fins al final de la zona de training.

Penso que a aquestes alçades hauria de poder fer els 10 quilòmetres sense problemes. De fet, hauria de poder-los fer seguits. A banda de l'entrenament, córrer requereix una certa disciplina mental. Si fes cas al que em diu el cos, al primer quilòmetre ja pararia, perquè el començament sempre em costa molt, sempre penso que no seré capaç de córrer més de 2 o 3 quilòmetres. Després vaig fent, el cos es va escalfant, agafo el ritme de la respiració, però gairebé sempre he de parar a la meitat del recorregut. Estic segura que si fes un recorregut circular aguantaria més. Ara corro pensant en el punt mig. De tota manera, no sé si hi ha algun problema en parar a mig recorregut, si es fa menys esport. Potser no, potser va bé, fer estiraments de tant en tant.

Comença el nou curs. Espero poder seguir el ritme que he agafat aquest estiu, córrer 3 dies per setmana, encara que no tindré temps de fer 10 quilòmetres cada vegada.

Ventall de colors

3/4 de 8. 
Poca gent per Collserola. Temperatura agradable, fins i tot una mica fresca. S'agraeix molt. Potser és per això que sembla que corro millor, em sento lleugera, i penso que és una llàstima que els dies que em sento més ben disposada siguin els que tinc menys temps per córrer. Arribo al punt dels 3.5 km i com que no ve d'aquí, vaig fins a Can Borrell i així faig els 8 km, entre anar i tornar. A més, anar a Can Borrell té premi, especialment en dies com avui. 


I és que la masia està situada en un escenari privilegiat, amb un amfiteatre natural al davant, que si arribes just quan el sol comença a il·luminar-lo, et deixa sense alè. El verd dels arbres, que fins aquell moment era una taca verdosa indefinida, es torna un ventall de colors, tots els tons possibles de verd. El sol avança i sembla que el món cobri vida. 

Després de contemplar aquest paisatge i aquests colors sembla que el dia hagi d'anar millor. I torno cap a casa sentint-me bé --sense oblidar que amb l'excusa de la contemplació em passo 3 o 4 minuts recuperant l'alè mentre faig estiraments.

Córrer

Vaig començar a córrer per casualitat, a finals de gener. La meva filla volia fer algun esport i va pensar que aquest potser li agradaria. Vam sortir juntes i encara que el primer intent no va ser gaire reeixit, per a mi va ser millor del que pensava; si més no, vaig poder córrer un parell de quilòmetres, fins al Pi del Xandri, amb alguna que altra parada.

Animada per l'intent, encara que no fos gaire reeixit, vaig seguir provant. L'horari del cos la meva filla i el meu no coincideixen gens. A mi m'agrada fer esport a primera hora, durant el curs surto a les 6 o 7 del matí, i a ella li agrada sortir al vespre, així que sortim cadascuna pel nostre compte.

Des del gener, no he deixat de sortir ni una setmana. Ara intento córrer tres o quatre dies a la setmana, augmentant la distància a poc a poc . Al començament feia 3 o 4 quilòmetres, aquest matí n'he fet 10. Mesuro les distàncies amb la bicicleta i em vaig marcant fites. El que no aconsegueixo augmentar és la velocitat. Vaig començar fent el quilòmetre en 6 minuts i segueixo igual.

Els recorreguts tampoc no varien gaire. Si surto amb llum de dia vaig cap a Collserola, i començo a comptar sota de casa. Així, fins al Rotary, on comença Collserola, ja són 1.75 km, que em serveixen per fer un escalfament suau, perquè gairebé tot el camí fa baixada. 4 quilòmetres fins a Can Borrell, que era el màxim que feia de forma regular. Ahir vaig mesurar on estava el punt del km. 5 i avui he anat fins allà. Després del trencall cap a Sant Adjutori s'ha de passar els dos primers riuets (ara no porten aigua) i abans de la segona pujada, està el km. 5.

Paisatge asturià

El silenci del camp asturià m'ha despertat cada dia ben aviat, quan el sol encara no havia sortit. Uns dies núvol, altres --la majoria-- un cel net, una llum transparent que feia mal als ulls.

 Em preparava per sortir a córrer esmorzant davant del mar, triant cada dia un camí diferent, allà on em duien les cames. Camins entre prats verds, amb flors blanques i liles; carreteres petites, que acabaven al penyasegat. Algun poblet, grups de cases; flors a tot arreu, hortènsies, roses, geranis. Grups d'eucaliptus, que s'alçaven drets cap al cel, ballant el ball que els marcava la brisa del matí. De tant en tant, una església petitona, una joia de l'arquitectura prerromànica, amagada entre els arbres o enmig d'un grup de cases. Un dia, una platja, amagada als penyasegats, on es podien trobar restes de petjades de dinosaure. 

I sempre que trobava algú, la mateixa amabilitat extrema, que és el que destacaria de les nostres vacances asturianes. Sabíem que el paisatge era preciós, que es menjava molt bé; ningú no ens havia parlat de l'amabilitat de la gent, sempre i a tot arreu, sense excepcions.